L’Alqueria de Romaguera: in memoriam

Ja han enderrocat l’Alqueria de Romaguera. Cap sorpresa. Però fot. Tinguérem el trist privilegi d’assistir en directe, avisats per un dels antics propietaris. Hi érem només els companys del BLOC de Gandia, acompanyats pels mitjans de comunicació que convocàrem perquè el documentaren i els operaris de l’empresa encarregada. També una regidora del PP, però no per vessar cap llàgrima sinó per enorgullir-se de l’enderrocament. Ja veus! Qui pot ser capaç d’alegrar-se de la desaparició d’un edifici històric?

Les imatges de l’operació són una impactant metàfora: l’immens poder de l’excavadora (ai, el progrés!) front a un vell edifici (potser el territori, potser la llengua, potser la cultura, potser -al capdavall- el propi poble valencià). Amb un lleu moviment de la cullera de ferro desapareixen cinc-cents anys d’història i part del paisatge urbà que han conegut els nostres avantpassats.

Malgrat el que ha titulat algun mitjà de comunicació
(un altre problema per als demòcrates) l’alqueria no ha “caigut”: l’han enderrocada. Un edifici que tenia (es fa dur parlar en passat!) els seus orígens al segle XVI, com demostren tots els estudis i informes. Gandia celebra l’any vinent el Vé centenari del naixement de Francesc de Borja i, amb un bon pessic pressupostari, lloarà la seua vida i la seua obra. Abans, però, s’apressa a enderrocar un edifici coetani. Una simple paradoxa? No: la demostració del cinisme que ha dut el nostre país al precipici.
Els botxins ho han justificat amb dos arguments: la incompatibilitat amb la futura urbanització de la zona i l’escassa rellevància de l’edifici. Cap dels dos són certs. Mai no hem discutit la importància (fins i tot la urgència) de la urbanització de Santa Anna (amb qui ha conviscut l’alqueria tants anys). Però era totalment compatible amb la urbanització: restava en una zona verda i qualsevol arquitecte sense tant de prestigi com els que se sovinteja contractar últimament hagués realitzat un magnífic projecte d’integració.

I no és cert tampoc que hi haja cap informe que negue la seua vàlua patrimonial. Per contra, hi ha els informes de Ferran Garcia, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València; d’Isabel Canet, llicenciada en història de l’art i redactora del catàleg interruptus de béns i espais protegits de Gandia que Mut té tancat amb set claus en un calaix; de Carles Miret, arqueòleg de professionalitat contrastada; del Consell Valencià de Cultura, que va visitar l’alqueria o de nombrosos professors universitaris, encapçalats per l’etnòloga Josepa Cucó. Tots, han estat menyspreats pel govern municipal de Gandia, entestat en no declarar l’alqueria com a Bé de Rellevància Local. Després de més de dos anys d’insistència, l’Ajuntament va encomanar dos informes: l’un, als arqueòlegs Víctor Algarra i Joan Cardona, i l’altre a l’arquitecte Carles Dolç. Este últim mai s’ha fet públic, potser perquè el seu contingut contradiu els desitjos destructius de qui el va encarregar. I el primer, datava l’alqueria, en consonància amb altres informacions, en el segle XVI, tot i constatant la pervivència d’alguns murs d’aquella època. Tot i això, el govern ha mentit sobre ell i ha reiterat, una i mil vegades, l’escàs valor de l’alqueria, cosa que la Conselleria de Patrimoni (?) ha confirmat “en base als estudis existents” (sic). La rabosa cuidant de les gallines.

Amb tot, la gran trampa ha estat plantejar la qüestió com una disjuntiva: urbanització o alqueria. Un parany en el que fins i tot ha caigut l’Associació de Veïns de Santa Anna, farta d’anys de discriminació i patiments i davant l’evident deteriorament de l’edifici després de ser abandonat pels seus propietaris. Una tria falsa i interessada perquè les dues eren possibles (i necessàries). Fins i tot, el mateix alcalde ha declarat, palesant la seua ignorància i hipocresia, que tant de bo l’alqueria hagués tingut valor. És a dir: era possible mantenir-la.


En fi, l’Alqueria de Romaguera forma ja part de l’immens “catàleg de béns i espais protegits de Gandia desapareguts” per la desídia, la falta de cultura i la voracitat d’alguns i, per què no dir-ho també, la confiança d’altres, entre els qui em compte, que no intuírem les intencions municipals en el seu dia. Que almenys aprofite per aprendre la lliçó i que siga el darrer element històric, patrimonial, etnològic, natural, monumental... que esta generació fem desaparéixer. Que aprofite també per assenyalar els culpables directes, que tenen nom i cognom concret. I per encoratjar els qui, com Isabel Canet i l’Associació Arc de Mig Punt, han intentat salvar-la i als qui mai no estarem prou agraïts els qui estimem el nostre patrimoni.


Foto: "el meu xiquet és l'amo..." © Àlex Ruiz


| Més

Les ajudes al sector de la Construcció

L’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa dos plans relacionats amb la vivenda, a afegir a l’aparatós i, a jutjar pels resultats, poc efectiu anterior “SOS Vivenda”. Aquell consistia en comprar els habitatges de persones amb problemes per fer front a les seues hipoteques i llogar-li’ls després. No estava malament pensat: abans que els bancs es feren amb el bé, ho feia l’ajuntament, que guanyava un pis en propietat; el ciutadà el perd igualment, però, en llogar-li el mateix pis, continua vivint en el seu espai vital conegut, on se suposa està arrelat, i s’estalvia uns diners. El problema ha estat en la gestió del programa. És fàcil endevinar que si algú decideix acollir-se, és a dir, vendre el seu pis i llogar-lo, és a dir, passar de propietari a inquilí, és perquè es troba en una situació desesperada, que reclama de certa urgència en la resposta. Però les decisions sobre les demandes han tardat, en alguns casos, fins a set mesos, de manera que el programa estrella només ha comptat, en any i mig de vida, amb cinc expedients tancats.

Ara, s’anuncien dos més: 3x3 Habitatge i Stock Vivenda. El primer ve a ser un compromís municipal de facilitar una vivenda de lloguer a tot aquell ciutadà que, amb un temps de residència mínim de tres anys, estiga també tres any en llista d’espera. Tot i que les circumstàncies econòmiques han fet que el mercat immobiliari oferte productes que s’assemblen cada vegada més al que podria oferir l’ajuntament (en condicions i en preus), intentar garantir una vivenda és lloable. I quines vivendes? Les que facilite el segon pla: l’Stock Vivenda. Sobre ell, ja planen un munt de dubtes.

Hi ha qui sempre dóna per bona qualsevol iniciativa oficial. Semblen haver perdut l’esperit crític, si és que algun dia el tingueren i no fou tot un simple posat conjuntural i interessat. Eixos, no li troben cap però al Pla. O, almenys, no en parlen.

L’accés a la vivenda és una assignatura pendent de la nostra societat. L’immensa majoria de ciutadans hi tenen problemes. Però per una única raó: el seu preu. Uns preus que han anat augmentat exponencialment, sense que les administracions hagen pogut posar-li fre i del que s’han beneficiat fonamentalment els promotors (i no tant els constructors) que han guanyat els diners a cabassos. Les dificultats per limitar el preu de la vivenda es justificaven en el lliure mercat. Ara, eixe mercat ha dit que s’ha acabat el temps dels guanys milionàries. Però, tot i això, l’administració es creu en el deure de donar suport al sector, una idea que compartim però no per davant d’altres com el de les xicotetes i mitjanes empreses, els autònoms, la indústria, el turisme, la pesca, l’agricultura..., sectors productius més sostenibles i probablement més necessitats i més estratègics. Des del BLOC, reiterem que el futur de la construcció passa, inexcusablement, per la rehabilitació interior de les ciutats. Un parc de vivendes públiques, repartides pels distints barris de la ciutat, format sobretot per vivendes rehabilitades, seria molt menys costós, molt més integrador i més sostenible, econòmicament i social.

El preu de la vivenda ha estat l’entrebanc per al seu accés. Però encara que amb preus inferiors, per comprar-ne o llogar-ne el ciutadà o ciutadana necessita ingressos, és a dir, treballar. El foment de l’ocupació hauria de ser a hores d’ara potser l’única prioritat de les administracions. Realment creem llocs de treball amb compres milionàries de pisos a un únic empresari? O el que estem fent és, simplement, netejar la seua economia? Per què no oferim sòl públic per a la construcció o un pla de rehabilitació de vivendes, que crearia, això sí, nombrosos llocs de treball?.


| Més

El tramvia al Grau...

Està de moda això de proposar tramvies. A mi no em desagrada la idea: contràriament al que puga semblar, és un mitjà de transport públic col·lectiu modern. I poc contaminant (la perfecció no existeix). Ara bé, com diu la cançó, “tot depén”.

Pel que fa al tramvia al Grau, el gran defecte del projecte és, en primer lloc que, efectivament, és un tramvia al Grau. Només al Grau. Està molt bé (jo m’apunte) millorar la connectivitat entre el centre de Gandia i el Grau. Però qualsevol nou gran projecte, i este ho és (més de 17 milions d’euros), ha de procurar ser efectiu, a curt i a mitjà a termini. Per això, és fàcil d’entendre la demanda que el tramvia hauria d’arribar al final de la platja. Si no és així, no hi ha cap avanç significatiu pel que fa a la millora de la mobilitat. Sé que s’està dient que estem davant de la fase I del projecte. Que diuen que després vindrà la fase II (fins el port) i la fase III (fins a la platja). Però la indefinició i els dubtes tècnics i financers d’eixes dues fases, potser invalide ja la primera. Vull dir que hauríem de tindre-ho ben clar abans de començar. Per exemple: com creuarà el barranc de Sant Nicolau? Farem un altre pont? Per on transcorrerà fins el final de la platja? O com costejarem eixes dues fases posteriors. Perquè sabent que 3 quilòmetres ens costaran 17 milions, parlem de més de 30 milions d’euros afegits. I encara és més inquietant l’anunci que, una vegada en marxa la fase I (recordeu: estació de Renfe - Centre Social del Grau), l’actual Marina se substituirà per un urbà circular a la platja. Això obligaria a qui volguera desplaçar-se des del final de la platja fins, per exemple, l’hospital, a fer dos transbordaments. Tot un pas enrere.

17 milions d’euros són molts diners. Potser en estos moments hagués estat més interessant dedicar-los a altres projectes. Per exemple, els que ja estan previstos en els pressupostos municipals, de manera que, de passada, hauríem ajudat a rebaixar el gegantí deute, que pot ocasionar en un futur la fallida econòmica de l’ajuntament i posar en perill la prestació de serveis essencials, prioritaris i obligatoris. Per això, este projecte demanava d’una reflexió tranquil·la. I no ha estat així. De fet, s’han canviat coses substancials en tan sols dos mesos, algunes de les quals saludem perquè formaven part dels nostres suggeriments inicials. D’altres no s’han tingut en compte. Com per exemple el seu pas pel carrer del Tossal, un carrer de vianants al bell mig de la ciutat, o l’eliminació de les catenàries electrificades, que continuen apareixent a l’entrada del Grau. Per no parlar de l’entrebanc que suposarà per al trànsit (a hores d’ara encara no sabem amb seguretat si s’elimina un dels carrils de l’accés al Grau, el carril bici o la via de servei) o l’ocupació de la zona verda de Mar - 2.

El tramvia és una bona idea, però hi havia alternatives al projecte que s’entesten en dur endavant. Com la utilització de l’actual via del tren: estan els terrenys, donaríem servei a espais de la ciutat sense mitjà de transport i eliminaríem la barrera actual.



| Més

...i el tramvia a Oliva

L’alcalde de Gandia, juntament amb altres alcaldes de la comarca, ha fet la gran descoberta: com que no sembla que vaja endavant el tema del tren Gandia - Dénia, fem un tramvia fins a Oliva! Val a dir que tampoc és una idea nova: ja apareixia en els primers estudis sobre infrastructures i mobilitat del Consorci de les Comarques Centrals, el CONCERCOST, on, de tota manera, la infrastructura prioritària era el tren.

Novament, es parla d’un projecte de gran envergadura de manera massa frívola, tot i l’aparença d’estar meditada. Mentre que han arribat ja a posar preu al bitllet (1,35 €!: quina precisió) encara no sabem què costarà l’obra (perquè no hi ha projecte) i, per tant, per on anirà i, el que és més greu, quina afecció pot tindre al necessari, imprescindible i llargament reivindicat tren Gandia - Dénia.

Comencem pel final. El tren Gandia - Dénia (i la seua ampliació fins Alacant) no és només una aposta per un mitjà de transport públic no contaminant que aprofite per unir la Safor i la Marina. És molt més que això. És la infrastructura que uniria València i Alacant, i esta amb Europa, conformant així l’anomenat corredor mediterrani. Per tant, una infrastructura estratègica per als interessos econòmics valencians. Des d’eixa certesa, qualsevol altre projecte “secundari” no hauria de suposar cap entrebanc per al “prioritari”, tot i ser conscients que és evident també que una altra assignatura pendent a la nostra comarca és la d’una xarxa de transport públic eficaç i coherent. Eixe tramvia Gandia - Oliva podria ajudar. Però, per on aniria? S’ha dit que per l’actual “carril bici”, és a dir, per on ha de transcórrer el tren. Són compatibles? Si ho són ací, per què no ho poden ser a Gandia? Per què no es planteja el tramvia Gandia - Grau aprofitant l’actual via del tren, amb els avantatges que ja hem esmentat? Si no són compatibles, caldrà dos ponts per travessar el Serpis, un damunt de l’altre? Transcorrerà el tramvia (o/i el tren) en superfície, quan l’Ajuntament va al·legar en el seu moment perquè ho fera soterrat o en trinxera? La proposta del tramvia a Oliva és ben interessant. Pe a alguns ens fa l’efecte que (malgrat que ja sabem el preu del bitllet) hi ha tants interrogants que es tracta d’un brindis al sol que, d’altra banda, pot haver estat creat per tapar la nova decepció que va suposar l’entrevista entre el Ministre Blanco (PSOE) i el Conseller Flores (PP), de la qual no isqué cap compromís seriós. Com sempre. O potser també per desviar l’atenció sobre els dubtes ciutadans que ha creat el tramvia al Grau. En això, Orengo és un mestre.



| Més

El nou finançament autonòmic: victimisme del PP, submissió del PSOE... i el País Valencià a perdre novament!

El nou model de finançament autonòmic té coses bones. Hi ha una major participació de les autonomies en els tributs de l’estat i esta es calcularà en base a uns paràmetres diferents i, en principi, raonables. Però, ai!, roda i volta, els valencians a la cua. Es calcula que el País Valencià rebrà entre 1.300 i 1.500 milions més. I amb eixa quantitat ni es resol el deute històric (necessitaríem eixos diners només pel que fa al deute sanitari i igualar-nos a la mitjana estatal) ni resoldre’m els problemes del País Valencià causats, sobretot, per una balança fiscal negativa i les polítiques de campanar del PP.
El nou sistema continua col·locant-nos en situació de desavantatge amb altres comunitats autònomes: el País Valencià serà la comunitat autònoma que rebrà menys diners per habitant (2.657 €) de tot l’estat espanyol (la mitjana estatal és de 3.070 €). Com? Així és. Tot i que continuem sent un dels territoris que més aporta, en referència al PIB i al total d’ingressos per tributs, i un dels que presenta un major dèficit en la seua balança fiscal: es calcula aproximadament en un 2,5% anual del PIB del País Valencià. És a dir, continuem pagant més del que rebem i, a més, per baix de la mitjana estatal, la qual cosa afecta a les nostres possibilitats de desenvolupament econòmic i social, sobretot després de molts anys de discriminació dels governs centrals (del PP i del PSOE) i de patir unes polítiques de balafiament i de destrucció del territori dels successius governs del PP de Zaplana i Camps. I això, en un context econòmic particular: balança fiscal negativa tot i que els ingressos per càpita del País Valencià són també inferiors a la mitjana estatal. Per exemple, segons l’Institut Nacional d’Estadística, si la mitjana de l’estat espanyol és 100, el PIB per càpita del País Valencià en l’any 2008 fou 89,4 (des de l’any 2000 -amb 96,5- hem perdut 7 punts).
Com és possible, això? Evidentment, l’actual govern de Camps no ha sabut negociar adequadament. El PP valencià ha estat més preocupat per assumir el posicionament estatal de Rajoy i d’aprofitar esta ocasió per a una nova campanya victimista (i potser anticatalanista) que de defensar els interessos dels valencians. Ara, s’afegeixen a la demanda de 2.400 milions anuals extres (que ja va estar feta pel Bloc en base a les dades fiscals) quan fins fa un any només en reclamaven 500. Però, al mateix temps, tampoc sembla que el PSOE valencià d’Alarte haja aprofitat l’oportunitat per mostrar la seua independència de Madrid, al beneir el sistema, sense cap qüestionament.
El victimisme del PP i el conformisme del PSOE valencians, que no han estat capaços de treballar conjuntament en un tema de tanta transcendència, ve a fer més palesa la necessitat i utilitat de forces polítiques pròpies. Altres comunitats autònomes han sabut defensar els seus interessos i assegurar un finançament que permeta millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans, mentre que al País Valencià el PSPV ni està ni se l’espera i el PP fa seguidisme de l’estratègia estatal del seu partit i, d’altra banda, confia en esta nova aportació per esmorteir el gegantesc dèficit públic originat per una nefasta gestió de campanar que ha oblidat els serveis públics essencials.
La mala gestió del PP suposarà pèrdua d’ingressos en el futur. Per exemple, el sistema preveu més diners segons la població dependent reconeguda. Altres comunitats autònomes han fet els deures en este sentit i eixiran beneficiades. Per contra, es calcula que al País Valencià només han estat autoritzades ajudes escassament per al 3% dels dependents amb dret a cobrar-les.
Els valencians i valencianes ens mereixem uns dirigents capaços i un sistema que reconega el pes específic del País Valencià en l’economia del conjunt de l’estat i que prime l’esforç productiu. Un nou finançament que ajude a millorar les nostres infrastructures (fins ara no s’ha fet), posicionar-nos millor de cara el futur, amb inversions en la nostra economia productiva, i rescabalar l’abandonament dels serveis públics bàsics (educació, sanitat, benestar social...), fet pels governs de la Generalitat del PP.
No es tracta de demanar més diners perquè sí. Però estant a la cua en llits hospitalaris, amb una renda per càpita inferior a la mitjana, amb la manca d’inversions per part de l’estat... i estant al capdavant en atur o en deute públic i amb balances fiscals negatives (paguem més del que se’ns retorna), continuar col·locant-nos per baix de la mitjana espanyola no sembla molt just ni recomanable. Només amb eixos 1.100 milions anuals més que alguns reclamem, podríem construir 10 trens Gandia-Dénia a l’any, 220 nous col·legis (al País Valencià tenim 1.300 barracots on “estudien” més de 20.000 xiquets) o 22 hospitals. Cal ser solidaris? Sempre. Però amb la nostra “solidaritat”, els agricultors andalusos o extremenys cobren el PER mentre que els llauradors valencians han d’abandonar la terra. Des d’eixa perspectiva, potser caldria revisar el concepte de solidaritat.



| Més

Temps de rebaixes (polítiques)

Estem de rebaixes. I amb la crisi, més que mai. I arriben a tots els àmbits. També a la política. Fins i tot s’estan venent a preu de saldo moltes conviccions. A Gandia, el nostre alcalde admet sense problemes que, davant d’una societat procliu a votar el PP (un 55% a les darreres eleccions europees), ha d’evitar proclamar-se d’esquerres. Catarroja descoberta! La veritat és que ens tranquil·litza. Hom diu que “la dóna del cèsar no només ha de ser honesta sinó semblar-ho”. Però en alguns casos, caldria dir que “la dóna del cèsar no només ha de semblar ser honesta, sinó ser-ho”. És a dir, alguns semblen ser el que no són. Màxim perill, doncs.
Temps de rebaixes ideològiques amb l’única pretensió d’arrapar vots per perpetuar-s’hi. I quan els tenen, què? Doncs, depén. El que més convinga. L’altre dia, escoltava dir algú que la societat sembla anestesiada. Potser siga cert. Si no, és difícil d’entendre que ningú plante cara, seriosament, a propostes vergonyants com la del Parlament Europeu d’intentar establir una jornada laboral setmanal de 65 hores. 65 hores! Després de les tímides conquestes en l’àmbit dels drets dels treballadors, només el fet de proposar una cosa semblant hauria de ser delicte. Però no passa res. Si no ha eixit ara, ja s’intentarà en un altre moment. Potser la societat estiga anestesiada. Amb l’anestèsia de la incredulitat, de la desorientació, de l’individualisme. No hi ha respostes contundents a les rebaixes polítiques que s’emmascaren convenientment pels mitjans de comunicació dòcils, per agraïts. I en tenim massa, d’exemples. Ara, el PP i el PSOE han reduït la capacitat d’actuar de la justícia espanyola en qüestions internacionals. L’antiga jurisdicció universal que permetia, per exemple, jutjar Pinochet pels crims comesos contra ciutadans de l’estat espanyol ha passat a millor vida. Ja no serà possible això, tot i que el propi PSOE la capitanejava i en treia rèdit polític, des de l’oposició, clar.
Temps de rebaixes, dic. Però només en una direcció. El PSOE, aquell que demanava el vot el 2004 per començar una transformació social, està de rebaixes. S’ha tancat la porta per on havia d’entrar l’aire fresc. O s’han canviat les frontisses, de manera que, quan s’obre, només ho fa cap a la dreta: reformes en la llei d’estrangeria (que allarga inhumanament l’internament), dubtes sobre la conveniència d’abaratir els acomiadaments laborals, prolongació de centrals nuclears com la de Garoña... Per eixa porta que només obri a la dreta, tornaran a entrar els d’abans. I si va com va, amb una societat cada vegada més bipartidista, i amb un PSOE reclamant el vot útil per fer les mateixes polítiques que els altres, quan només hi haja PP i PSOE, no hi haurà remei. Tindrem rebaixes permanents perquè no hi haurà cap botiga on poder comprar res més. Perquè no només cal semblar ser d’esquerres, sinó, sobretot, cal ser-ho.



| Més

Europees

La composició del nou Parlament Europeu és per posar-se a plorar. I són els qui han de marcar el rumb de moltes polítiques dels estats membres! Més conservadors i més ultradreta. I es continua premiant la corrupció i els models de vida que després anatemitzen des de les seues trones.
A l’estat espanyol, després d’una penosa campanya en clau estatal i farcida d’insults, triomf de la dreta i l’ultradreta. Zapatero no ha pogut frenar-los després d’haver-los donat ales (Navarra, País Basc...). Les conclusions que traga poden ser encara pitjors: cal buscar vots en els seus caladors? De tota manera, a Europa (i a molts llocs d’ací) defensen les mateixes coses. Per compartir, fins i tot voten al mateix president europeu.
Al País Valencià, ja ho heu vist. Ni tratges ni mandangues. Més vots encara. I l’esquerra al sofà. Els nacionalistes, estigmatitzats, dividits en massa trossos, mirant-nos de reüll. Ja sé que no hem de treure conclusions precipitades ni maximitzar estes eleccions. Però, què voleu que us diga: dóna molta malícia. O no?
I a Gandia, el PP li trau 21 punts al PSOE. I la resta purament testimonials. Un electorat disposat a votar el PP, tot i (o per això) un govern local entre el PSOE i part d’eixa dreta sociològica que no té cap problema en emetre un comunicat reconeixent-se i lamentant no estar units perquè haurien pogut aconseguir l’alcaldia el 2007. Si els resultats no són suficients per fer reflexionar el PSOE, supose que la lectura del comunicat de Plataforma de Gandia sí que ho serà.
I el Bloc? No podem culpar els electors. Ens haurem de culpar a nosaltres. El problema és que no sabem per què. Un missatge moderadament valencianista, progressista i mediambientalista no interessa ningú? Ja sé que no juguem amb els mateixos recursos, però, sabem explicar-nos a qui ens vol escoltar? És difícil fer anàlisis. I compte, perquè ara, potser l’impuls ens duga a qüestionar-nos-ho tot. I tampoc és això. El més fàcil és dir: hem de canviar de discurs. Però potser si ho fem ja no serem nosaltres. En fi: s’admeten idees. Però, per favor, absteniu-se qui considereu que ja ens va bé o aquells als qui no els importe gens ni miqueta que el nostre país no siga capaç de tindre una força política pròpia amb capacitat suficient per condicionar les polítiques a aplicar a casa nostra. Perquè malgrat estos o qualsevol altres resultats, és l’única cosa que tinc ben clar.



| Més

L’Alqueria de Romaguera: els culpables tenen nom

Potser alguns de vosaltres no conega l’Alqueria de Romaguera. Es tracta d’un edifici que simbolitza un estil de vida perdut i que, fins hui, podeu contemplar a l’entrada del barri de Santa Anna. Ha estat ahí des de fa segles, perfectament integrada en l’entorn. Potser sense cridar massa l’atenció. Però, davant la seua sentència de mort, molts preguem per la seua vida, com Joan Serra, el mític bandoler de la cançó de Llach. I, també com a ell, l’única cosa que hem escoltat de qui pot salvar-la és un “reseu l’últim crec en Déu”.
L’Alqueria morirà víctima d’una concepció del progrés que alguns, malauradament pocs, rebutgem. És ben cert que la urbanització que hi ha prevista és essencial per al desenvolupament i la integració del barri de Santa Anna, un barri marginat i marginal, malgrat la lluita constant de molts dels seus habitants, com ara els membres de l’Associació de Veïns. Però també és cert que la urbanització i l’Alqueria són compatibles. Per començar, l’edifici es troba en el que serà una zona verda. I, d’altra banda, podria aprofitar perfectament com a edifici dotacional, que no sobren a la zona.
Les últimes troballes remunten l’alqueria al segle XVII, i potser abans, i és una magnífica i curiosa mostra de l’arquitectura rural valenciana, com reconeixen alguns estudiosos i el propi Ajuntament de Gandia, en incloure-la en el seu Catàleg de Patrimoni Verd. Contra això, els arguments per enderrocar miserablement un edifici de tant alt valor històric i patrimonial són de risa, si no fóra per la serietat de l’assumpte: l’alqueria quedarà descontextualitzada en la nova urbanització ja que es troba per baix de la rasant prevista. Quants edificis podríem enderrocar amb eixe argument! La veritat és que no hi ha cap interès en defensar-la perquè hi ha un total i absolut menyspreu al nostre patrimoni, encara que s’omplen la boca de bones intencions i de fastos commemoratius, com el del Vé. Centenari del Naixement de Francesc de Borja.
La pèrdua patrimonial de Gandia, la seua despersonalització, és criminal. Perquè atempta contra tots nosaltres, contra el llegat dels nostres avantpassats i deixa orfes de referents els nostres fills. I el cas particular de l’Alqueria de Romaguera és realment sagnant perquè la seua salvació és ben senzilla: només cal protegir-la legalment. I no impedeix, per a res, la urbanització de la zona. Al contrari, seria un bellíssim testimoni, i útil, emmarcat en una zona verda. Però el govern de Gandia es nega a la seua protecció. De fet, té en calaix la proposta de Catàleg de Béns i Espais Protegits que en l’anterior legislatura, davant de la permanent destrucció de patrimoni, encomanàrem i redactàrem, tot i que no comptàrem amb la majoria suficient per a la seua aprovació. Així, han anat morint edificis, alguns d’ells modestos però significants, sobretot per a una ciutat a la qui cada vegada li queda menys memòria.
Encara estaríem a hora. Encara arribaríem a temps. Però em tem que no podrem. Uns botxins han condemnat l’Alqueria de Romaguera. Malgrat el crit desesperat d’alguns i, probablement, el lament silenciós i incrèdul de molts altres gandians que, tot i això, en no fer res, esdevenen també còmplices.



| Més

Catalunya, Nafarroa, Euskadi…: ens calen més proves?

PP i PSOE d’acord. D’acord en fer fora dels governs els partits nacionalistes. No espanyols, clar. Perquè l’únic argument, l’única coincidència que esgrimeixen és el seu nacionalisme espanyol. Que dic jo que deu ser més exquisit i menys perillós que el català o basc.
I què diran a partir d’ara? Ho tenen ben difícil. El PP reclamava a Galícia el 2005 el seu dret a governar per ser la força més votada i titllava de vergonyós l’acord entre el PSG i el Bloque. Però sembla que per al País Basc no val allò de la llista més votada. Els bascos són diferents. Tampoc va valdre per a Catalunya. Però sí per a Navarra, on el PSOE no va voler pactar amb Nafarroa Bai i va deixar governar a Unión del Pueblo Navarro, l’exfilial del PP.
A Gandia ens ha passat una cosa semblant. L’any 2003, va guanyar les eleccions el PP, liderat per Fernando Mut. Ràpidament, el PSOE i tots els seus corifeus (de totes les classes i colors) s’apressaren a reclamar un pacte “d’esquerres” per salvar la ciutat de les urpes de Mut i la dreta. No calia que ens apretaren molt perquè el Bloc ho té prou clar. Però el desplegament fou espectacular. L’any 2007, Mut es presentava amb una candidatura independent que tenia com a referents (ho va dir públicament el seu número dos) Zaplana i Aznar. El Bloc li oferírem al PSOE reeditar l’acord d’esquerres que tan bé li havia anat a ells (a nosaltres no tant). Però ells preferiren pactar amb Mut perquè la ideologia “ja no era important”. I no només no escoltàrem ningú qüestionar-ho sinó que, fins i tot, ho defensaren.
En fi: a aprendre. A Catalunya, a Nafarroa, a Euskadi... i a Gandia.




| Més

El Col·lectiu Vall del Vernissa

Per als qui no conegueu la Safor, la Vall del Vernissa és una subcomarca de pobles menuts i arrecerats a les muntanyes (Ròtova, Alfauir, Castellonet, Almiserà i Llocnou) que obre l’imponent i tants anys oblidat Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Des de fa uns anys, com una mena de miracle dels déus (cadascú els seus) la Vall ha tret una fornada de jóvens desenquets, preocupats pel futur dels seus pobles (la despoblació, el desarrelament, la pèrdua d’identitat, els polígons industrials i els camps de golf...) i, seguint el camí traçat per una altra colla d’enamorats dels nostres paisatges, el Centre Excursionista de Ròtova, s’han constituït en col·lectiu i han mamprès una de les tasques més interessants dels últims anys a la nostra comarca i potser al País Valencià: l’ecomuseu Vernissa Viu, juntament amb tot un seguit d’activitats d’investigació i divulgació, com ara la revista La Falzia o les Jornades Josep Camarena.
L’altre dia presentaven un audiovisual de la tasca del voluntariat del passat estiu. I l’entusiasme amb què parlaven ja pagava la pena. Però, a més, he de dir que em sembla una fórmula intel·ligent i estic convençut que seran capaços d’arrodonir-la. Perquè al seu entusiasme s’afegeix la seua preparació. I perquè, tots, no tenim més remei que caminar en eixa direcció si no volem assistir a la desaparició dels nostres paisatges vitals, engolits per una estranya manera de concebre el progrés.
Us anime a tots a que col·laboreu amb ells. Si més no, donant-los les gràcies per la seua tasca.
Jordi, Xavi, Rebeca, Josep Maria, Miquel...: el meu agraïment per tot el que esteu fent.



| Més

Ignasi Mora

Fa uns dies, Ignasi Mora va presentar a Dénia el seu darrer llibre, Ulisses II. No vaig poder assistir perquè (i ja és habitual) s’acumularen tot un seguit d’actes a Gandia. Un poc com a desgreuge m’abellia fer una reflexió al voltant de l’Ignasi.
Perquè quede clar des del principi: és cunyat meu. La qual cosa no impedix que procure ser imparcial (si és que això és possible) i bé que ho sap ell.

Jo m’estime Ignasi, tot i que la nostra relació és més superficial del que m’agradaria. I si hi ha un adjectiu que no se li podria aplicar a Ignasi és el de superficial. Ja sé que ningú és qualsevol, però en ell s’apleguen unes quantes característiques que el fan certament diferent. Per començar, es va estimar, juntament amb Joana, allunyar-se de la ciutat per trobar un lloc on assaborir millor el pas del temps. I el va trobar, finalment, a la Vall de Gallinera. Però el seu espai vital, el de l’ànima, ha estat sempre Gandia, a qui ha dedicat, directament o indirecta, la seua obra. I a qui tant ha estimat. I odiat, quan ha deixat de reconéixer-se o quan l’ha decebut amb comportaments mesquins o provincians. Ell sempre ha somiat una Gandia culta i oberta, tolerant i amable. Ja veus què coses! Però també garant de la seua valencianitat. Perquè Ignasi també és un patriota insubornable. Ja sé que això del patriotisme pot sonar malament. El nacionalisme espanyol s’ha encarregat de desvirtuar el concepte d’estima a la pàtria, a la terra. Però a mi m’agrada emprar el concepte. Com deia, Ignasi ha contribuït en centenars d’ocasions a mantindre viu l’interés per nosaltres mateixos, amb els seus projectes culturals o literaris. Però, sobretot, amb la seua actitud vital. I això li ha suposat algun desengany que, espere, haja superat.

De la mateixa manera que ho haurà de fer amb l’injust tractament que ha rebut per part d’alguns el seu darrer llibre, Ulisses II, premi Mallorca 2007. Una lectura que us recomane per la seua qualitat i capacitat per fer-nos reflexionar.
No pretenia fer cap panegíric. És ben difícil ni que siga aproximar-se amb rigor a l’univers d’Ignasi Mora. Però m’abellia dedicar-li este primer escrit del blog. Espere tindre temps per dedicar-li’n més.



| Més

Hola



Vídeo subtitulat per a persones sordes. Cal activar els subtítols mitjançant el símbol que apareix a la part inferior dreta del reproductor, una vegada el vídeo haja començat a reproduir-se. Si desitgeu augmentar el tamany del text premeu la tecla +, o la tecla - si voleu reduir-lo. Per llevar la franja negra del fons del text, premeu la tecla b.




| Més

em presente

Vaig nàixer a Gandia el 1963 (a l’antic Hospital de sant Marc, l’hospital "de pobres") però empeltat dels Pedregals de Daimús (d’on sempre ha sigut ma mare i els meus avis) i de Iecla, a Múrcia, d’on era mon pare fins que la meua àvia paterna va decidir fugir arran de l’afusellament del seu marit.


Casat ("feliçment", se sol dir) amb Fuensanta, bellreguardina de soca-rel, amb qui tinc una filla, Helena, que acaba de complir els 14 anys, per a orgull i preocupació nostra.


Arqueòleg de formació (sóc llicenciat en prehistòria i arqueologia per la Universitat de València) i bibliotecari de professió (funcionari municipal a Gandia des de 1990).

A hores d’ara tinc l’honor de ser regidor a l’ajuntament de Gandia pel Bloc Nacionalista Valencià, partit polític al qual pertany des de la seua fundació, com a militant de la Unitat del Poble Valencià.


Com es podrà deduir m’agrada llegir. Fins fa uns anys m’empassava pràcticament tot el que queia a la mà (també per qüestions professionals) però des de fa un temps, desgraciadament he de ser més selectiu perquè no dispose del temps necessari (és una de les majors servituds de la política).

Tret d’això, res extraordinari. Pel que fa als gustos musicals (potser una de les meues frustracions): la música clàssica (alguna), la
new age o música minimalista (també en part: Michael Nyman, Wim Mertens...), els "clàssics" (Dire Straits, Supertramp, Van Morrison...) i la que es fa en la nostra llengua (quasi sense distinció) serien les preferides.

I pel que fa al cinema, no em busqueu en cap comèdia (tret d’escasses excepcions, com les franceses o l’americà Preston Sturges). Per a la resta compteu amb mi.



| Més