Ja han enderrocat l’Alqueria de Romaguera. Cap sorpresa. Però fot. Tinguérem el trist privilegi d’assistir en directe, avisats per un dels antics propietaris. Hi érem només els companys del BLOC de Gandia, acompanyats pels mitjans de comunicació que convocàrem perquè el documentaren i els operaris de l’empresa encarregada. També una regidora del PP, però no per vessar cap llàgrima sinó per enorgullir-se de l’enderrocament. Ja veus! Qui pot ser capaç d’alegrar-se de la desaparició d’un edifici històric?

Les imatges de l’operació són una impactant metàfora: l’immens poder de l’excavadora (ai, el progrés!) front a un vell edifici (potser el territori, potser la llengua, potser la cultura, potser -al capdavall- el propi poble valencià). Amb un lleu moviment de la cullera de ferro desapareixen cinc-cents anys d’història i part del paisatge urbà que han conegut els nostres avantpassats.

Malgrat el que ha titulat algun mitjà de comunicació (un altre problema per als demòcrates) l’alqueria no ha “caigut”: l’han enderrocada. Un edifici que tenia (es fa dur parlar en passat!) els seus orígens al segle XVI, com demostren tots els estudis i informes. Gandia celebra l’any vinent el Vé centenari del naixement de Francesc de Borja i, amb un bon pessic pressupostari, lloarà la seua vida i la seua obra. Abans, però, s’apressa a enderrocar un edifici coetani. Una simple paradoxa? No: la demostració del cinisme que ha dut el nostre país al precipici.
Els botxins ho han justificat amb dos arguments: la incompatibilitat amb la futura urbanització de la zona i l’escassa rellevància de l’edifici. Cap dels dos són certs. Mai no hem discutit la importància (fins i tot la urgència) de la urbanització de Santa Anna (amb qui ha conviscut l’alqueria tants anys). Però era totalment compatible amb la urbanització: restava en una zona verda i qualsevol arquitecte sense tant de prestigi com els que se sovinteja contractar últimament hagués realitzat un magnífic projecte d’integració.

I no és cert tampoc que hi haja cap informe que negue la seua vàlua patrimonial. Per contra, hi ha els informes de Ferran Garcia, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València; d’Isabel Canet, llicenciada en història de l’art i redactora del catàleg interruptus de béns i espais protegits de Gandia que Mut té tancat amb set claus en un calaix; de Carles Miret, arqueòleg de professionalitat contrastada; del Consell Valencià de Cultura, que va visitar l’alqueria o de nombrosos professors universitaris, encapçalats per l’etnòloga Josepa Cucó. Tots, han estat menyspreats pel govern municipal de Gandia, entestat en no declarar l’alqueria com a Bé de Rellevància Local. Després de més de dos anys d’insistència, l’Ajuntament va encomanar dos informes: l’un, als arqueòlegs Víctor Algarra i Joan Cardona, i l’altre a l’arquitecte Carles Dolç. Este últim mai s’ha fet públic, potser perquè el seu contingut contradiu els desitjos destructius de qui el va encarregar. I el primer, datava l’alqueria, en consonància amb altres informacions, en el segle XVI, tot i constatant la pervivència d’alguns murs d’aquella època. Tot i això, el govern ha mentit sobre ell i ha reiterat, una i mil vegades, l’escàs valor de l’alqueria, cosa que la Conselleria de Patrimoni (?) ha confirmat “en base als estudis existents” (sic). La rabosa cuidant de les gallines.

Amb tot, la gran trampa ha estat plantejar la qüestió com una disjuntiva: urbanització o alqueria. Un parany en el que fins i tot ha caigut l’Associació de Veïns de Santa Anna, farta d’anys de discriminació i patiments i davant l’evident deteriorament de l’edifici després de ser abandonat pels seus propietaris. Una tria falsa i interessada perquè les dues eren possibles (i necessàries). Fins i tot, el mateix alcalde ha declarat, palesant la seua ignorància i hipocresia, que tant de bo l’alqueria hagués tingut valor. És a dir: era possible mantenir-la.

En fi, l’Alqueria de Romaguera forma ja part de l’immens “catàleg de béns i espais protegits de Gandia desapareguts” per la desídia, la falta de cultura i la voracitat d’alguns i, per què no dir-ho també, la confiança d’altres, entre els qui em compte, que no intuírem les intencions municipals en el seu dia. Que almenys aprofite per aprendre la lliçó i que siga el darrer element històric, patrimonial, etnològic, natural, monumental... que esta generació fem desaparéixer. Que aprofite també per assenyalar els culpables directes, que tenen nom i cognom concret. I per encoratjar els qui, com Isabel Canet i l’Associació Arc de Mig Punt, han intentat salvar-la i als qui mai no estarem prou agraïts els qui estimem el nostre patrimoni.

Foto: "el meu xiquet és l'amo..." © Àlex Ruiz

L’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa dos plans relacionats amb la vivenda, a afegir a l’aparatós i, a jutjar pels resultats, poc efectiu anterior “SOS Vivenda”. Aquell consistia en comprar els habitatges de persones amb problemes per fer front a les seues hipoteques i llogar-li’ls després. No estava malament pensat: abans que els bancs es feren amb el bé, ho feia l’ajuntament, que guanyava un pis en propietat; el ciutadà el perd igualment, però, en llogar-li el mateix pis, continua vivint en el seu espai vital conegut, on se suposa està arrelat, i s’estalvia uns diners. El problema ha estat en la gestió del programa. És fàcil endevinar que si algú decideix acollir-se, és a dir, vendre el seu pis i llogar-lo, és a dir, passar de propietari a inquilí, és perquè es troba en una situació desesperada, que reclama de certa urgència en la resposta. Però les decisions sobre les demandes han tardat, en alguns casos, fins a set mesos, de manera que el programa estrella només ha comptat, en any i mig de vida, amb cinc expedients tancats.

Ara, s’anuncien dos més: 3x3 Habitatge i Stock Vivenda. El primer ve a ser un compromís municipal de facilitar una vivenda de lloguer a tot aquell ciutadà que, amb un temps de residència mínim de tres anys, estiga també tres any en llista d’espera. Tot i que les circumstàncies econòmiques han fet que el mercat immobiliari oferte productes que s’assemblen cada vegada més al que podria oferir l’ajuntament (en condicions i en preus), intentar garantir una vivenda és lloable. I quines vivendes? Les que facilite el segon pla: l’Stock Vivenda. Sobre ell, ja planen un munt de dubtes.

Hi ha qui sempre dóna per bona qualsevol iniciativa oficial. Semblen haver perdut l’esperit crític, si és que algun dia el tingueren i no fou tot un simple posat conjuntural i interessat. Eixos, no li troben cap però al Pla. O, almenys, no en parlen.

L’accés a la vivenda és una assignatura pendent de la nostra societat. L’immensa majoria de ciutadans hi tenen problemes. Però per una única raó: el seu preu. Uns preus que han anat augmentat exponencialment, sense que les administracions hagen pogut posar-li fre i del que s’han beneficiat fonamentalment els promotors (i no tant els constructors) que han guanyat els diners a cabassos. Les dificultats per limitar el preu de la vivenda es justificaven en el lliure mercat. Ara, eixe mercat ha dit que s’ha acabat el temps dels guanys milionàries. Però, tot i això, l’administració es creu en el deure de donar suport al sector, una idea que compartim però no per davant d’altres com el de les xicotetes i mitjanes empreses, els autònoms, la indústria, el turisme, la pesca, l’agricultura..., sectors productius més sostenibles i probablement més necessitats i més estratègics. Des del BLOC, reiterem que el futur de la construcció passa, inexcusablement, per la rehabilitació interior de les ciutats. Un parc de vivendes públiques, repartides pels distints barris de la ciutat, format sobretot per vivendes rehabilitades, seria molt menys costós, molt més integrador i més sostenible, econòmicament i social.

Està de moda això de proposar tramvies. A mi no em desagrada la idea: contràriament al que puga semblar, és un mitjà de transport públic col·lectiu modern. I poc contaminant (la perfecció no existeix). Ara bé, com diu la cançó, “tot depén”.

Pel que fa al tramvia al Grau, el gran defecte del projecte és, en primer lloc que, efectivament, és un tramvia al Grau. Només al Grau. Està molt bé (jo m’apunte) millorar la connectivitat entre el centre de Gandia i el Grau. Però qualsevol nou gran projecte, i este ho és (més de 17 milions d’euros), ha de procurar ser efectiu, a curt i a mitjà a termini. Per això, és fàcil d’entendre la demanda que el tramvia hauria d’arribar al final de la platja. Si no és així, no hi ha cap avanç significatiu pel que fa a la millora de la mobilitat. Sé que s’està dient que estem davant de la fase I del projecte. Que diuen que després vindrà la fase II (fins el port) i la fase III (fins a la platja). Però la indefinició i els dubtes tècnics i financers d’eixes dues fases, potser invalide ja la primera. Vull dir que hauríem de tindre-ho ben clar abans de començar. Per exemple: com creuarà el barranc de Sant Nicolau? Farem un altre pont? Per on transcorrerà fins el final de la platja? O com costejarem eixes dues fases posteriors. Perquè sabent que 3 quilòmetres ens costaran 17 milions, parlem de més de 30 milions d’euros afegits. I encara és més inquietant l’anunci que, una vegada en marxa la fase I (recordeu: estació de Renfe - Centre Social del Grau), l’actual Marina se substituirà per un urbà circular a la platja. Això obligaria a qui volguera desplaçar-se des del final de la platja fins, per exemple, l’hospital, a fer dos transbordaments. Tot un pas enrere.

17 milions d’euros són molts diners. Potser en estos moments hagués estat més interessant dedicar-los a altres projectes. Per exemple, els que ja estan previstos en els pressupostos municipals, de manera que, de passada, hauríem ajudat a rebaixar el gegantí deute, que pot ocasionar en un futur la fallida econòmica de l’ajuntament i posar en perill la prestació de serveis essencials, prioritaris i obligatoris. Per això, este projecte demanava d’una reflexió tranquil·la. I no ha estat així. De fet, s’han canviat coses substancials en tan sols dos mesos, algunes de les quals saludem perquè formaven part dels nostres suggeriments inicials. D’altres no s’han tingut en compte. Com per exemple el seu pas pel carrer del Tossal, un carrer de vianants al bell mig de la ciutat, o l’eliminació de les catenàries electrificades, que continuen apareixent a l’entrada del Grau. Per no parlar de l’entrebanc que suposarà per al trànsit (a hores d’ara encara no sabem amb seguretat si s’elimina un dels carrils de l’accés al Grau, el carril bici o la via de servei) o l’ocupació de la zona verda de Mar - 2.

El tramvia és una bona idea, però hi havia alternatives al projecte que s’entesten en dur endavant. Com la utilització de l’actual via del tren: estan els terrenys, donaríem servei a espais de la ciutat sense mitjà de transport i eliminaríem la barrera actual.

L’alcalde de Gandia, juntament amb altres alcaldes de la comarca, ha fet la gran descoberta: com que no sembla que vaja endavant el tema del tren Gandia - Dénia, fem un tramvia fins a Oliva! Val a dir que tampoc és una idea nova: ja apareixia en els primers estudis sobre infrastructures i mobilitat del Consorci de les Comarques Centrals, el CONCERCOST, on, de tota manera, la infrastructura prioritària era el tren.

Novament, es parla d’un projecte de gran envergadura de manera massa frívola, tot i l’aparença d’estar meditada. Mentre que han arribat ja a posar preu al bitllet (1,35 €!: quina precisió) encara no sabem què costarà l’obra (perquè no hi ha projecte) i, per tant, per on anirà i, el que és més greu, quina afecció pot tindre al necessari, imprescindible i llargament reivindicat tren Gandia - Dénia.