Potser alguns de vosaltres no conega l’Alqueria de Romaguera. Es tracta d’un edifici que simbolitza un estil de vida perdut i que, fins hui, podeu contemplar a l’entrada del barri de Santa Anna. Ha estat ahí des de fa segles, perfectament integrada en l’entorn. Potser sense cridar massa l’atenció. Però, davant la seua sentència de mort, molts preguem per la seua vida, com Joan Serra, el mític bandoler de la cançó de Llach. I, també com a ell, l’única cosa que hem escoltat de qui pot salvar-la és un “reseu l’últim crec en Déu”.
L’Alqueria morirà víctima d’una concepció del progrés que alguns, malauradament pocs, rebutgem. És ben cert que la urbanització que hi ha prevista és essencial per al desenvolupament i la integració del barri de Santa Anna, un barri marginat i marginal, malgrat la lluita constant de molts dels seus habitants, com ara els membres de l’Associació de Veïns. Però també és cert que la urbanització i l’Alqueria són compatibles. Per començar, l’edifici es troba en el que serà una zona verda. I, d’altra banda, podria aprofitar perfectament com a edifici dotacional, que no sobren a la zona.
Les últimes troballes remunten l’alqueria al segle XVII, i potser abans, i és una magnífica i curiosa mostra de l’arquitectura rural valenciana, com reconeixen alguns estudiosos i el propi Ajuntament de Gandia, en incloure-la en el seu Catàleg de Patrimoni Verd. Contra això, els arguments per enderrocar miserablement un edifici de tant alt valor històric i patrimonial són de risa, si no fóra per la serietat de l’assumpte: l’alqueria quedarà descontextualitzada en la nova urbanització ja que es troba per baix de la rasant prevista. Quants edificis podríem enderrocar amb eixe argument! La veritat és que no hi ha cap interès en defensar-la perquè hi ha un total i absolut menyspreu al nostre patrimoni, encara que s’omplen la boca de bones intencions i de fastos commemoratius, com el del Vé. Centenari del Naixement de Francesc de Borja.
La pèrdua patrimonial de Gandia, la seua despersonalització, és criminal. Perquè atempta contra tots nosaltres, contra el llegat dels nostres avantpassats i deixa orfes de referents els nostres fills. I el cas particular de l’Alqueria de Romaguera és realment sagnant perquè la seua salvació és ben senzilla: només cal protegir-la legalment. I no impedeix, per a res, la urbanització de la zona. Al contrari, seria un bellíssim testimoni, i útil, emmarcat en una zona verda. Però el govern de Gandia es nega a la seua protecció. De fet, té en calaix la proposta de Catàleg de Béns i Espais Protegits que en l’anterior legislatura, davant de la permanent destrucció de patrimoni, encomanàrem i redactàrem, tot i que no comptàrem amb la majoria suficient per a la seua aprovació. Així, han anat morint edificis, alguns d’ells modestos però significants, sobretot per a una ciutat a la qui cada vegada li queda menys memòria.
Encara estaríem a hora. Encara arribaríem a temps. Però em tem que no podrem. Uns botxins han condemnat l’Alqueria de Romaguera. Malgrat el crit desesperat d’alguns i, probablement, el lament silenciós i incrèdul de molts altres gandians que, tot i això, en no fer res, esdevenen també còmplices.
L’Alqueria morirà víctima d’una concepció del progrés que alguns, malauradament pocs, rebutgem. És ben cert que la urbanització que hi ha prevista és essencial per al desenvolupament i la integració del barri de Santa Anna, un barri marginat i marginal, malgrat la lluita constant de molts dels seus habitants, com ara els membres de l’Associació de Veïns. Però també és cert que la urbanització i l’Alqueria són compatibles. Per començar, l’edifici es troba en el que serà una zona verda. I, d’altra banda, podria aprofitar perfectament com a edifici dotacional, que no sobren a la zona.
Les últimes troballes remunten l’alqueria al segle XVII, i potser abans, i és una magnífica i curiosa mostra de l’arquitectura rural valenciana, com reconeixen alguns estudiosos i el propi Ajuntament de Gandia, en incloure-la en el seu Catàleg de Patrimoni Verd. Contra això, els arguments per enderrocar miserablement un edifici de tant alt valor històric i patrimonial són de risa, si no fóra per la serietat de l’assumpte: l’alqueria quedarà descontextualitzada en la nova urbanització ja que es troba per baix de la rasant prevista. Quants edificis podríem enderrocar amb eixe argument! La veritat és que no hi ha cap interès en defensar-la perquè hi ha un total i absolut menyspreu al nostre patrimoni, encara que s’omplen la boca de bones intencions i de fastos commemoratius, com el del Vé. Centenari del Naixement de Francesc de Borja.
La pèrdua patrimonial de Gandia, la seua despersonalització, és criminal. Perquè atempta contra tots nosaltres, contra el llegat dels nostres avantpassats i deixa orfes de referents els nostres fills. I el cas particular de l’Alqueria de Romaguera és realment sagnant perquè la seua salvació és ben senzilla: només cal protegir-la legalment. I no impedeix, per a res, la urbanització de la zona. Al contrari, seria un bellíssim testimoni, i útil, emmarcat en una zona verda. Però el govern de Gandia es nega a la seua protecció. De fet, té en calaix la proposta de Catàleg de Béns i Espais Protegits que en l’anterior legislatura, davant de la permanent destrucció de patrimoni, encomanàrem i redactàrem, tot i que no comptàrem amb la majoria suficient per a la seua aprovació. Així, han anat morint edificis, alguns d’ells modestos però significants, sobretot per a una ciutat a la qui cada vegada li queda menys memòria.
Encara estaríem a hora. Encara arribaríem a temps. Però em tem que no podrem. Uns botxins han condemnat l’Alqueria de Romaguera. Malgrat el crit desesperat d’alguns i, probablement, el lament silenciós i incrèdul de molts altres gandians que, tot i això, en no fer res, esdevenen també còmplices.
