Catalunya, Nafarroa, Euskadi…: ens calen més proves?

PP i PSOE d’acord. D’acord en fer fora dels governs els partits nacionalistes. No espanyols, clar. Perquè l’únic argument, l’única coincidència que esgrimeixen és el seu nacionalisme espanyol. Que dic jo que deu ser més exquisit i menys perillós que el català o basc.
I què diran a partir d’ara? Ho tenen ben difícil. El PP reclamava a Galícia el 2005 el seu dret a governar per ser la força més votada i titllava de vergonyós l’acord entre el PSG i el Bloque. Però sembla que per al País Basc no val allò de la llista més votada. Els bascos són diferents. Tampoc va valdre per a Catalunya. Però sí per a Navarra, on el PSOE no va voler pactar amb Nafarroa Bai i va deixar governar a Unión del Pueblo Navarro, l’exfilial del PP.
A Gandia ens ha passat una cosa semblant. L’any 2003, va guanyar les eleccions el PP, liderat per Fernando Mut. Ràpidament, el PSOE i tots els seus corifeus (de totes les classes i colors) s’apressaren a reclamar un pacte “d’esquerres” per salvar la ciutat de les urpes de Mut i la dreta. No calia que ens apretaren molt perquè el Bloc ho té prou clar. Però el desplegament fou espectacular. L’any 2007, Mut es presentava amb una candidatura independent que tenia com a referents (ho va dir públicament el seu número dos) Zaplana i Aznar. El Bloc li oferírem al PSOE reeditar l’acord d’esquerres que tan bé li havia anat a ells (a nosaltres no tant). Però ells preferiren pactar amb Mut perquè la ideologia “ja no era important”. I no només no escoltàrem ningú qüestionar-ho sinó que, fins i tot, ho defensaren.
En fi: a aprendre. A Catalunya, a Nafarroa, a Euskadi... i a Gandia.




| Més

El Col·lectiu Vall del Vernissa

Per als qui no conegueu la Safor, la Vall del Vernissa és una subcomarca de pobles menuts i arrecerats a les muntanyes (Ròtova, Alfauir, Castellonet, Almiserà i Llocnou) que obre l’imponent i tants anys oblidat Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Des de fa uns anys, com una mena de miracle dels déus (cadascú els seus) la Vall ha tret una fornada de jóvens desenquets, preocupats pel futur dels seus pobles (la despoblació, el desarrelament, la pèrdua d’identitat, els polígons industrials i els camps de golf...) i, seguint el camí traçat per una altra colla d’enamorats dels nostres paisatges, el Centre Excursionista de Ròtova, s’han constituït en col·lectiu i han mamprès una de les tasques més interessants dels últims anys a la nostra comarca i potser al País Valencià: l’ecomuseu Vernissa Viu, juntament amb tot un seguit d’activitats d’investigació i divulgació, com ara la revista La Falzia o les Jornades Josep Camarena.
L’altre dia presentaven un audiovisual de la tasca del voluntariat del passat estiu. I l’entusiasme amb què parlaven ja pagava la pena. Però, a més, he de dir que em sembla una fórmula intel·ligent i estic convençut que seran capaços d’arrodonir-la. Perquè al seu entusiasme s’afegeix la seua preparació. I perquè, tots, no tenim més remei que caminar en eixa direcció si no volem assistir a la desaparició dels nostres paisatges vitals, engolits per una estranya manera de concebre el progrés.
Us anime a tots a que col·laboreu amb ells. Si més no, donant-los les gràcies per la seua tasca.
Jordi, Xavi, Rebeca, Josep Maria, Miquel...: el meu agraïment per tot el que esteu fent.



| Més

Ignasi Mora

Fa uns dies, Ignasi Mora va presentar a Dénia el seu darrer llibre, Ulisses II. No vaig poder assistir perquè (i ja és habitual) s’acumularen tot un seguit d’actes a Gandia. Un poc com a desgreuge m’abellia fer una reflexió al voltant de l’Ignasi.
Perquè quede clar des del principi: és cunyat meu. La qual cosa no impedix que procure ser imparcial (si és que això és possible) i bé que ho sap ell.

Jo m’estime Ignasi, tot i que la nostra relació és més superficial del que m’agradaria. I si hi ha un adjectiu que no se li podria aplicar a Ignasi és el de superficial. Ja sé que ningú és qualsevol, però en ell s’apleguen unes quantes característiques que el fan certament diferent. Per començar, es va estimar, juntament amb Joana, allunyar-se de la ciutat per trobar un lloc on assaborir millor el pas del temps. I el va trobar, finalment, a la Vall de Gallinera. Però el seu espai vital, el de l’ànima, ha estat sempre Gandia, a qui ha dedicat, directament o indirecta, la seua obra. I a qui tant ha estimat. I odiat, quan ha deixat de reconéixer-se o quan l’ha decebut amb comportaments mesquins o provincians. Ell sempre ha somiat una Gandia culta i oberta, tolerant i amable. Ja veus què coses! Però també garant de la seua valencianitat. Perquè Ignasi també és un patriota insubornable. Ja sé que això del patriotisme pot sonar malament. El nacionalisme espanyol s’ha encarregat de desvirtuar el concepte d’estima a la pàtria, a la terra. Però a mi m’agrada emprar el concepte. Com deia, Ignasi ha contribuït en centenars d’ocasions a mantindre viu l’interés per nosaltres mateixos, amb els seus projectes culturals o literaris. Però, sobretot, amb la seua actitud vital. I això li ha suposat algun desengany que, espere, haja superat.

De la mateixa manera que ho haurà de fer amb l’injust tractament que ha rebut per part d’alguns el seu darrer llibre, Ulisses II, premi Mallorca 2007. Una lectura que us recomane per la seua qualitat i capacitat per fer-nos reflexionar.
No pretenia fer cap panegíric. És ben difícil ni que siga aproximar-se amb rigor a l’univers d’Ignasi Mora. Però m’abellia dedicar-li este primer escrit del blog. Espere tindre temps per dedicar-li’n més.



| Més