L’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa dos plans relacionats amb la vivenda, a afegir a l’aparatós i, a jutjar pels resultats, poc efectiu anterior “SOS Vivenda”. Aquell consistia en comprar els habitatges de persones amb problemes per fer front a les seues hipoteques i llogar-li’ls després. No estava malament pensat: abans que els bancs es feren amb el bé, ho feia l’ajuntament, que guanyava un pis en propietat; el ciutadà el perd igualment, però, en llogar-li el mateix pis, continua vivint en el seu espai vital conegut, on se suposa està arrelat, i s’estalvia uns diners. El problema ha estat en la gestió del programa. És fàcil endevinar que si algú decideix acollir-se, és a dir, vendre el seu pis i llogar-lo, és a dir, passar de propietari a inquilí, és perquè es troba en una situació desesperada, que reclama de certa urgència en la resposta. Però les decisions sobre les demandes han tardat, en alguns casos, fins a set mesos, de manera que el programa estrella només ha comptat, en any i mig de vida, amb cinc expedients tancats.

Ara, s’anuncien dos més: 3x3 Habitatge i Stock Vivenda. El primer ve a ser un compromís municipal de facilitar una vivenda de lloguer a tot aquell ciutadà que, amb un temps de residència mínim de tres anys, estiga també tres any en llista d’espera. Tot i que les circumstàncies econòmiques han fet que el mercat immobiliari oferte productes que s’assemblen cada vegada més al que podria oferir l’ajuntament (en condicions i en preus), intentar garantir una vivenda és lloable. I quines vivendes? Les que facilite el segon pla: l’Stock Vivenda. Sobre ell, ja planen un munt de dubtes.

Hi ha qui sempre dóna per bona qualsevol iniciativa oficial. Semblen haver perdut l’esperit crític, si és que algun dia el tingueren i no fou tot un simple posat conjuntural i interessat. Eixos, no li troben cap però al Pla. O, almenys, no en parlen.

L’accés a la vivenda és una assignatura pendent de la nostra societat. L’immensa majoria de ciutadans hi tenen problemes. Però per una única raó: el seu preu. Uns preus que han anat augmentat exponencialment, sense que les administracions hagen pogut posar-li fre i del que s’han beneficiat fonamentalment els promotors (i no tant els constructors) que han guanyat els diners a cabassos. Les dificultats per limitar el preu de la vivenda es justificaven en el lliure mercat. Ara, eixe mercat ha dit que s’ha acabat el temps dels guanys milionàries. Però, tot i això, l’administració es creu en el deure de donar suport al sector, una idea que compartim però no per davant d’altres com el de les xicotetes i mitjanes empreses, els autònoms, la indústria, el turisme, la pesca, l’agricultura..., sectors productius més sostenibles i probablement més necessitats i més estratègics. Des del BLOC, reiterem que el futur de la construcció passa, inexcusablement, per la rehabilitació interior de les ciutats. Un parc de vivendes públiques, repartides pels distints barris de la ciutat, format sobretot per vivendes rehabilitades, seria molt menys costós, molt més integrador i més sostenible, econòmicament i social.