A Gandia hem anomenat fill predilecte a Josep Piera. Tot un esdeveniment que fa uns anys ningú haguérem imaginat. I és curiós: el primer fill predilecte de Gandia és de Beniopa. Piera deia: "m'emociona que la meua ciutat m'honore". A nosaltres ens honora que l'emocione, perquè potser hi ha molts ciutadans i ciutadanes que mereixen una distinció de la seua ciutat, però, sens dubte, Josep Piera és un d'ells.

Per a molts de nosaltres, l'amic Pep, l'escriptor Josep Piera, ha representat un símbol, un model. Un símbol d'estima a la llengua i a la terra. I un model de vida dedicada a la literatura. I es fa extremadament difícil separar, diferenciar, un aspecte de l'altre: el ciutadà compromés, el valencianista actiu, de l'escriptor afamat... Es fa difícil, quasi impossible, perquè ell no ho ha fet mai.

És cert, com se'n fan ressò totes les biografies perquè mai no ho amagat, que Josep Piera va ser abans poeta que valencianista. La seua primera llengua literària, fou el castellà. Però, de manera semblant al nostre sempre enyorat Joan Climent, el canvi va ser determinant per a la seua trajectòria vital. I, conscientment o inconscient, per a molts dels valencianistes que ens incorporàrem després, per als qui ha estat (han estat molts) mestres i encomanadors d'una passió sense límits en l'estima a la terra, en l'autoestima, espolsant-nos complexos d'inferioritat no superats encara en massa àmbits. Josep Piera hagués pogut estar un dels millors poetes en llengua castellana. Però ha acabat sent l'escriptor contemporani més reeixit en la nostra llengua, la seua, la del seu poble.

Pep Piera ha estat, també, un exemple de compromís ciutadà en la lluita constant, diària, i no sempre fàcil, per fer possible el somni d'un País Valencià més culte i, per tant, més lliure. Activista cultural, en companyia de molts altres amics, durant el franquisme i la transició, i sempre present, el deixaren o no, en les més brillants pàgines culturals de la nostra ciutat. Ha col·laborat sempre i amb tots aquells que li ho han demanat, tot i que encara, fins fa no massa, feia la sensació d'estar marcat, a casa seua, amb una mena d'estigma que, incomprensiblement, injustament, semblava (i encara ho sembla) acompanyar a aquells que comprometen la seua vida personal i professional a una idea que, en un país normal, hauria de ser vista amb admiració. Ara, amb eixe nomenament, es rescabala un poc molts anys d'oblit, d'incomprensió i d'ostracisme i, tant de bo, siga una mena de senyal, de porta oberta per a molts altres que no han assolit encara el reconeixement que la ciutat li ha atorgat a ell. Un reconeixement que ha tingut sempre en el cor i en el cap de molts de nosaltres, encara que no sé si això és o era suficient. Probablement, no.

Però, si la seua relació amb la ciutat no ha estat exempta d'episodis d'ombra, la seua activitat literària ha estat una allau de llum i, només per ella, seria suficient eixa manifestació d'orgull col·lectiu que suposa el nomenament de fill predilecte. Potser Josep Piera siga un dels escriptors més premiats: si no m'he descomptat (és fàcil) ha estat guardonat amb els premis Ausiàs Marc, Andròmina, Carles Riba, Josep Pla, Sant Joan, Josep Vallverdú, Serra d'Or, de la Crítica del País Valencià... I ha estat distingit també amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. I, recentment, el Premi Joanot Martorell, de manera que ja compta també amb els dos premis literaris de la nostra ciutat.

Ha estat, també, exemple, guia, mestre, de molts altres escriptors, que han encetat després un venturós camí de creació. I ha fet de mestre sense dogmatismes, sense suficiències, conreant les pròpies capacitats i rebutjant les uniformitats: uns principis pedagògics elementals; no debades, Josep Piera, és, acadèmicament, mestre, per molt que n'exercira poc de temps. Supose, però, que no haurà pogut fugir de la influència de la seua companya, la nostra Marifé, una castellanoparlant d'origen que ha esdevingut un símbol de la defensa de la llengua en un dels àmbits més imprescindibles: l'escola.

Pep, en les seues tertúlies o en la seua obra, ha somiat una Gandia a la imatge clàssica, mediterrània, un espai en el que s'identifica i que l'apassiona. De vegades, la soledat del procés creatiu pot resultar insuportable, turmentosa. Però, tot i ser cert, l'escriptura ha estat la vida de Josep Piera i ha fet que la visquera (i esperem que continue sent així) de manera intensa. I que, com el poema de Kavafis, haja aprés dels que saben en el seu viatge a Ítaca. Josep Piera és valencià i, per tant, mediterrani. La seua obra està impregnada d'eixes dues condicions. Grècia, Itàlia, el Magrib, Jerusalem... I, sobretot, Beniopa, Gandia, la Drova, el seu univers més proper, amb les seues referències, els seus mites, les seues influències, més o menys evidents. Apassionat i tendre, a la vegada. Directe, fins i tot amb l'ús de les metàfores, ha sabut dur-nos magistralment a aquells indrets mítics de la Mediterrània. Però també ha sabut descobrir-nos o fer-nos descobrir els nostres paisatges propers, que tant estima, i les seues gents. I, sobretot, ens ha revelat, en totes i cadascuna de les seues obres, a glops o a dojo, qui és ell. Qui és, qui somia ser, Josep Piera. Els seus neguits i les seues alegries, les seues victòries i les seues derrotes, reals o fingides, personals o col·lectives.

Divulgador incansable, de vegades contracorrent, dels nostres clàssics, i sempre esperant el reconeixement col·lectiu del nostre esplendorós passat literari, amb la recuperació dels poetes valencians en llengua àrab o amb activitats culturals tan reeixides com "Els Nostres Clàssics" de l'any 1983 o "L'any del Tirant" del 1990. Una tasca encara no acabada que ara, però, culmina amb Francesc de Borja, la commemoració del cinquè centenari del qual ha comptat, amb companyia d'altres, amb la seua decisiva participació i amb excel·lents productes, un dels quals ha estat guanyador, com he dit, del Premi Joanot Martorell. No crec que fa deu, quinze anys, ningú, ni el propi Piera albirara este remat. Però, ben pensat, potser fora previsible i inevitable que Josep Piera acabara escrivint pàgines tan belles de Francesc de Borja, el gandià més universal de tots els temps i la màxima figura històrica que ha donat Gandia.

Josep Piera, el ciutadà compromés i Josep Piera, l'escriptor, és tot un, que ha aconseguit bastir un magnífic edifici, on este reconeixement de la ciutat, no és la culminació, sinó una pedra més. Emotiva i transcendent, sens dubte, però no definitiva. Però és també indestriable del Josep Piera home, del que Marifé (la seua companys) i Melània (la seua filla) estan, també, ben orgulloses.

Pep Piera escrivia el poema "La Drova", que és ja una mena d'himne per als qui estimem la nostra terra:

Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d'estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

molt més que un paradís ple de pinades.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d'amors i de paraules,

la dels mil i un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen i el silenci,

aquesta vella vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que faig meua cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu si no és per estimar-la.

Esperem que ningú toque tampoc a Josep Piera, si no és per a estimar-lo.

Foto: picam.info

Zapatero se’n va anar a resar als Estats Units d’Amèrica, en companyia d’Obama. Mentre que a l’estat espanyol s’alçaven, per primera vegada, les veus dels sindicats contra els globus sonda llançats en matèria laboral i de pensions; mentre que des de les seues pròpies files li demanaven canvis urgents en el govern; mentre que a les enquestes el PP continuava ascendint; i quan s’anunciava que s’havia superat la xifra dels 4 milions d’aturats... Zapatero resava a Amèrica. No sé si és una metàfora o una evidència. No sé si resar és l’única cosa que se li ocorre o l’única que li queda. Clar que, per resar, no calia anar-se’n als Estats Units. Però l’obnubilació per Obama és molt forta. I ja que, en contra del que van prometre, no acudirà a la cimera europea de maig, ha anat Zapatero. A resar. Diu la màxima dels monjos benedictins: ora et labora (resa i treballa). Zapatero ha resat. Però, treballa? De moment, els qui no treballen són els més de 4 milions d’aturats de l’estat espanyol (la xifra d’atur més gran d’Europa) i els que no treballaran són els jòvens (els màxims perjudicats cas d’allargar la jubilació fins els 67 anys, perquè tardaran més en incorporar-se al mercat de treball). M’ha sorprès Zapatero. No m’imaginava un president socialista i (pel que havia escoltat fins ara) laic, resant en públic, davant de milions de telespectadors, en un acte, el “Desdejuni de l’Oració”, organitzat per The Fellowship, una organització coneguda com “la Família”.

S’ha volgut vendre que Zapatero va transmetre un missatge progressista, de defensa dels aturats, immigrants i homosexuals. Però només el fet d’acudir-hi (pel simple afany d’aparèixer junt a Obama, supose) ja és una clara traïció a eixos col·lectius. La Família, l’entitat amfitriona, és una organització ultraconservadora, també coneguda com “la Germandat”, de caràcter reaccionari i relacionada amb dictadors llatinoamericans i africans, com ara el president d’Uganda, on es prepara una llei que condemna a mort els homosexuals seropositius, i el líder de la qual, Doug Coe, ha manifestat sovint la seua admiració per Adolf Hitler. Què hi feia Zapatero? Per què no va escoltar el grup “Ciutadans per la responsabilitat i l’ètica”, composat per ateus, homosexuals i grups d’esquerra nord-americans, que demana des de fa temps un boicot a eixe “desdejuni” pel seu caràcter fonamentalista?

Tot i que la capacitat de sorpresa se’ns va esgotant, Zapatero va aconseguir sorprendre’ns en acceptar eixa “invitació”. Però encara m’ha sorprès més que triara el Deuteronomi (V Llibre de Moisés) i que resara pels aturats, els immigrants i els homosexuals. Supose que els aturats preferiran que es posen en marxa polítiques actives de foment de l’ocupació, els immigrants que no s’aplique la reforma de la llei d’estrangeria que eixampla el període d’internament, i els homosexuals que triara algun altre llibre que no els condemnara explícitament (capítol 23, versicle 17: “no hi haja ramera entre les filles d’Israel, ni haja sodomita d’entre els fills d’Israel”). Ora el labora, Zapatero. Sobretot labora. Però si ores, apunta millor el text. Perquè no sabem si s’haurà hagut de despullar per comprovar que no té contusionats els testicles ni amputat el membre viril, condició indispensable, segons el Deuteronomi (23,1) per poder entrar en la congregació. De la mateixa manera que dubte que cap dels qui hi eren presents, no siga bastard, els quals també tenen prohibida la seua pertinença fins la desena generació (23,2). Clar que, una vegada admès, potser el Deuteronomi siga un llibre encertat. Almenys des de l’òptica dels nord-americans. Resulta ben curiós que Zapatero plantejara la seua preocupació pel terrorisme d’arrel islàmica, afirmant que “l’ús espuri de la fe religiosa per justificar la violència pot ser molt destructiva”, per a, tot seguit, llegir fragments del Deuteronomi, el qual obliga a la nació escollida a “destruir, enterament, tots els llocs de les nacions que heretaren, o conqueriren” per raó de la fe (12,2).

El Deuteronomi és el text de “vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu” (19,21), exemple de la justícia perfecta. En ell, es descriu com s’ha d’actuar en determinades situacions. Per exemple, “quan et trobes, en alguna de les ciutats que Jehovà et dóna, home o dona que haja fet mal davant els ulls de Jehovà, ..., se’ls haurà de traure a les portes i pedrejar-los, i així moriran” (17,2). Això sí, calen dos o tres testimonis per condemnar-los, no un només. Toca! De la mateixa manera que (20,10-17) “quan t’acostes a una ciutat per combatre-la li demanaràs la pau i si s’obrira, tot el poble que en ella fos trobat et serà tributari, i et servirà. Mes si no fes pau amb tu, i mamprenguera guerra, aleshores l’assetjaràs i, després que Jehovà la lliure a la teua mà, feriràs a tot mascle seu a cop d’espasa. Les dones i els nens, i els animals, i tot el que hi haja en la ciutat, tot el seu botí prendràs per a tu (no diu res del petroli, però s’entén)... de les ciutats d’estos pobles, cap persona deixaràs amb vida, sinó que les destrossaràs completament”. Potser esta violència sí que estiga justificada per a Zapatero, no ho sé. I potser també estiga d’acord en que “quan isqueres a la guerra contra els teus enemics i prengueres d’ells captius i trobares entre els captius a alguna dona bonica, i la cobdiciares, i la prengueres per a tu per dona, la clavaràs a ta casa; i ella raparà el seu cap, i es tallarà les ungles, i podràs arribar-te a ella, i si no t’agradara, la deixaràs en llibertat”, un consell que semblen haver seguit al peu de la lletra molts soldats nord-americans condemnats per violacions a l’Iraq. Llegir el Deuteronomi, recomanant la seua aplicació, no sembla que siga el més convenient per a un president socialista del segle XXI. A no ser que s’estiga d’acord en que “quan algú prenga dona, i després d’haver-se aplegat a ella, l’avorrira, i li atribuira faltes que donen que parlar, i diguera: a esta dona vaig prendre, i em vaig aplegar a ella, i no la vaig trobar verge... aleshores la trauran a la casa de son pare, i la pedrejaran els homes de la seua ciutat, i morirà” (22,13-21). Una magnífica manera d’entendre les coses, que potser La Família, que afirma que “només en la Bíblia està la veritat”, desitja com a ordre mundial. La supremacia de la nació elegida. I aquells que no estiguen d’acord, que assumisquen les conseqüències de la desobediència, descrites en el capítol 28: “maleït seràs en la ciutat i maleït en el camp, maleït el fruit del teu ventre, el fruit de la teua terra... Jehovà et durà mortaldat (versicle 21), et ferirà de tisi, de febre d’inflamació i d’ardor, amb sequera, amb calamitat sobtada; i et perseguiran fins que muigues (22); et donarà per pluja pols i cendra (24); et lliurarà derrotat als teus enemics (25) i el teu cadàver servirà de menjar a tota au del cel i fera de la terra i no hi haurà qui les espante (26); Jehovà et ferirà amb úlceres, amb tumors, amb sarna de què no pugues ser guarit (27) i no seràs sinó oprimit i robat tots els dies i no haurà qui et salve (29) et casaràs amb dona, i un altre mascle dormirà amb ella, faràs casa i no hi viuràs, plantaràs vinya i no la gaudiràs (30) el teu bou serà nugat davant dels teus ulls, i tu no en menjaràs (31) els teus fills i les teues filles seran lliurats a un altre poble i els teus ulls ho veuran (32) el fruit de la teua terra i de tot el teu treball menjarà poble que no coneixies; i no seràs sinó oprimit tots els dies (33) et ferirà Jehovà amb maligna pústula en els genolls i les cames, sense que pugues ser guarit (35) trauràs molta llavor al camp i n’arreplegaràs poc (38) l’estranger que estarà enmig de tu s’elevarà sobre tu molt alt, i tu davallaràs molt baix (43) ell et prestarà a tu, i tu no li prestaràs a ell; ell serà el cap i tu la coa (44) Jehovà durà contra tu una nació llunyana, de l’extrem de la terra, que vole com àguila, una nació la llengua de la qual no entengues (49) gent ferotge de rostre, que no tindrà respecte a l’ancià, ni perdonarà el xiquet (50) i menjarà el fruit de la teua bèstia i el fruit de la teua terra, fins que muigues; i no et deixarà gra, ni most, ni oli, ni la cria de les teues vaques, ni els ramats de les teues ovelles, fins destruir-te (51) ... Ho heu entès?

Doncs és també recomanable que no sigueu contumaços i rebels perquè (21,18) “si algú tingues un fill contumaç i rebel que no obeïra el pare i la mare, el prendran i el trauran davant dels ancians i a la porta del lloc on viu (19) i diran als ancians: este és el nostre fill contumaç i rebel; és fartó i borratxo (20) aleshores tots els homes de la seua ciutat el pedrejaran i morirà (21). Jo conec molts contumaços i rebels. Fins i tot glotons i borratxos. Però no crec que, per això, meresquen morir pedrejats. No sé què en pensarà Zapatero i els seus assessors, que tan encertadament triaren el Deuteronomi per resar, juntament amb la Família, pels aturats, els immigrants i els homosexuals.

FOTO: http://www.rtve.es/noticias/components/noticia/popup/5/0/3/6/foto316305_685242.shtml

L’any passat, celebràrem el 550 aniversari de la mort d’Ausias Marc (segons Ferran Garcia-Oliver, magnífica la seua recent biografia, cal dir Ausias i no Ausiàs) que, a Gandia, pàtria del poeta, ha passat sense pena ni glòria. Potser algú qüestione haver de celebrar 550 anys d’alguna cosa perquè la xifra no és, diguem-ne, tan rodona. Però hagués resultat una excusa perfecta per a, coincidint amb la 50ena edició del Premi de Poesia, insistir en la investigació i difusió de l’obra i la vida del nostre poeta. I, de passada, lligar-lo a la celebració del cinquè centenari del naixement de Francesc de Borja, el 2010. Perquè a Gandia sempre ha estat latent el debat: ciutat dels Borja o ciutat dels clàssics? A mi, personalment, sempre m’ha agradat més la relació més global amb els clàssics (Marc, Martorell, Roís de Corella), on hem d’incloure, evidentment, Francesc de Borja i els Borja en general. Però he de reconéixer que els Borja (no escriviu Borgia, per favor!) tenen molta “venda”, que Francesc és un personatge històric de rellevància mundial i no suficientment explorat i que la xifra 500 és més rodona que 550. Tot i això, no entenc que la Generalitat Valenciana, quasi de manera excepcional en la seua trajectòria, celebre Ausias Marc i Gandia rebutge una magnífica exposició sobre ell amb l’excusa que no tenia espai per mostrar-la, tot i que s’havia compromés feia un any. Erro!

No hem celebrat, doncs, Marc. Però sí que celebrarem (ja hem començat) Francesc de Borja, un esdeveniment farcit d’actes (molts d’ells poc genuïns, però) i que, com no podia ser d’altra manera, tindrà una vessant cultural. Però ha estat concebut, sobretot, per promocionar la ciutat, com un trampolí des del qual projectar-nos al món, lligant Gandia a una de les nissagues més poderoses de la història i reconeguda mundialment. Tot un encert, si fora de veres. Perquè tret d’unes quantes activitats (que no s’han sabut vendre com cal) em tem que tot quedarà en un pur consum intern. I no és cap crítica sinó el desig d’una major ambició. Perquè, per fi, després de molts anys d’intentar buscar un producte i de la insistència d’alguns per convéncer uns altres que el teníem davant dels nassos, s’intenta lligar la nostra ciutat amb el seu gloriós passat, del qual forma part Francesc de Borja. I Marc, Martorell o Roís de Corella. Per això, l’Any Borja ha de ser també el dels clàssics. I de la mateixa manera que haurà de servir per mamprendre la rehabilitació dels nostres edificis històrics ho hauria de ser per encetar un nou període en el qual ens sentírem realment orgullosos del que hem estat i del que som. Des d’ací, per tant, també la meua felicitació a les encara incipients idees “Gandia, ciutat dels clàssics” o “Gandia, ciutat literària”, a les que desitgem un llarg recorregut.

A la celebració del 500 aniversari del naixement de Francesc de Borja s’ha afegit la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana. Esta ha decidit, a més, que enguany se celebre Joanot Martorell i Tirant lo Blanc. Celebrarem el 500 aniversari de la primera edició en castellà, tot i que fou en 1511, i el 600 aniversari del naixement de Martorell, tot i que no se sap amb exactitud la data. Però, què voleu que us diga? Millor estes celebracions que no unes altres. I esperem que no siga una moda concebuda només per a la publicitat (encara que alguna cosa queda sempre) sinó el convenciment que eixe és el camí adequat: honorar el nostre passat, mostrar-lo al món... i aprofitar-lo econòmicament.