Ja han enderrocat l’Alqueria de Romaguera. Cap sorpresa. Però fot. Tinguérem el trist privilegi d’assistir en directe, avisats per un dels antics propietaris. Hi érem només els companys del BLOC de Gandia, acompanyats pels mitjans de comunicació que convocàrem perquè el documentaren i els operaris de l’empresa encarregada. També una regidora del PP, però no per vessar cap llàgrima sinó per enorgullir-se de l’enderrocament. Ja veus! Qui pot ser capaç d’alegrar-se de la desaparició d’un edifici històric?Les imatges de l’operació són una impactant metàfora: l’immens poder de l’excavadora (ai, el progrés!) front a un vell edifici (potser el territori, potser la llengua, potser la cultura, potser -al capdavall- el propi poble valencià). Amb un lleu moviment de la cullera de ferro desapareixen cinc-cents anys d’història i part del paisatge urbà que han conegut els nostres avantpassats.
Malgrat el que ha titulat algun mitjà de comunicació (un altre problema per als demòcrates) l’alqueria no ha “caigut”: l’han enderrocada. Un edifici que tenia (es fa dur parlar en passat!) els seus orígens al segle XVI, com demostren tots els estudis i informes. Gandia celebra l’any vinent el Vé centenari del naixement de Francesc de Borja i, amb un bon pessic pressupostari, lloarà la seua vida i la seua obra. Abans, però, s’apressa a enderrocar un edifici coetani. Una simple paradoxa? No: la demostració del cinisme que ha dut el nostre país al precipici.
Els botxins ho han justificat amb dos arguments: la incompatibilitat amb la futura urbanització de la zona i l’escassa rellevància de l’edifici. Cap dels dos són certs. Mai no hem discutit la importància (fins i tot la urgència) de la urbanització de Santa Anna (amb qui ha conviscut l’alqueria tants anys). Però era totalment compatible amb la urbanització: restava en una zona verda i qualsevol arquitecte sense tant de prestigi com els que se sovinteja contractar últimament hagués realitzat un magnífic projecte d’integració.
I no és cert tampoc que hi haja cap informe que negue la seua vàlua patrimonial. Per contra, hi ha els informes de Ferran Garcia, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València; d’Isabel Canet, llicenciada en història de l’art i redactora del catàleg interruptus de béns i espais protegits de Gandia que Mut té tancat amb set claus en un calaix; de Carles Miret, arqueòleg de professionalitat contrastada; del Consell Valencià de Cultura, que va visitar l’alqueria o de nombrosos professors universitaris, encapçalats per l’etnòloga Josepa Cucó. Tots, han estat menyspreats pel govern municipal de Gandia, entestat en no declarar l’alqueria com a Bé de Rellevància Local. Després de més de dos anys d’insistència, l’Ajuntament va encomanar dos informes: l’un, als arqueòlegs Víctor Algarra i Joan Cardona, i l’altre a l’arquitecte Carles Dolç. Este últim mai s’ha fet públic, potser perquè el seu contingut contradiu els desitjos destructius de qui el va encarregar. I el primer, datava l’alqueria, en consonància amb altres informacions, en el segle XVI, tot i constatant la pervivència d’alguns murs d’aquella època. Tot i això, el govern ha mentit sobre ell i ha reiterat, una i mil vegades, l’escàs valor de l’alqueria, cosa que la Conselleria de Patrimoni (?) ha confirmat “en base als estudis existents” (sic). La rabosa cuidant de les gallines.
Amb tot, la gran trampa ha estat plantejar la qüestió com una disjuntiva: urbanització o alqueria. Un parany en el que fins i tot ha caigut l’Associació de Veïns de Santa Anna, farta d’anys de discriminació i patiments i davant l’evident deteriorament de l’edifici després de ser abandonat pels seus propietaris. Una tria falsa i interessada perquè les dues eren possibles (i necessàries). Fins i tot, el mateix alcalde ha declarat, palesant la seua ignorància i hipocresia, que tant de bo l’alqueria hagués tingut valor. És a dir: era possible mantenir-la.
En fi, l’Alqueria de Romaguera forma ja part de l’immens “catàleg de béns i espais protegits de Gandia desapareguts” per la desídia, la falta de cultura i la voracitat d’alguns i, per què no dir-ho també, la confiança d’altres, entre els qui em compte, que no intuírem les intencions municipals en el seu dia. Que almenys aprofite per aprendre la lliçó i que siga el darrer element històric, patrimonial, etnològic, natural, monumental... que esta generació fem desaparéixer. Que aprofite també per assenyalar els culpables directes, que tenen nom i cognom concret. I per encoratjar els qui, com Isabel Canet i l’Associació Arc de Mig Punt, han intentat salvar-la i als qui mai no estarem prou agraïts els qui estimem el nostre patrimoni.
Foto: "el meu xiquet és l'amo..." © Àlex Ruiz
Comentaris (0)
Publica un comentari a l'entrada