Fa uns dies, amb els companys del grup municipal del BLOC, visitàvem l’Associació de Malalts de Parkinson en el seu nou local. Aquell encontre va donar peu a una moció plenària a l’Ajuntament de Gandia i a una pregunta parlamentària a les Corts Valencianes. Demanant què? Per increïble que puga semblar, únicament que se’ls presten els serveis que necessiten.
En estos moments se’n parla de la reforma sanitària d’Obama (només per això ja paga la pena la seua tria). Resulta ben paradoxal que la primera economia mundial haja tardat més de dos-cents anys en garantir la cobertura mèdica als seus ciutadans, la qual cosa és un símptoma inequívoc de la importància que se li ha donat fins ara. A l’estat espanyol, existeix el dret universal a l’assistència sanitària. Però, fins on? Com a defensor de la sanitat pública (per qualitat i perquè suposa un element igualitari i de redistribució de la riquesa) crec que ens queda molt de camí per recórrer. Per exemple, l‘atenció dels malalts crònics. Pertot arreu veiem com sovintegen associacions de malalts de Parkinson, d’Alzheimer, de fibromiàlgia, de discapacitats físics o psíquics, de malalts mentals. Magnífic, perquè la riquesa associativa, és a dir, la capacitat per organitzar-se és una mostra de maduresa social. Magnífic, si no fora perquè totes, absolutament totes, s’han d’ocupar d’oferir uns serveis essencials per als malalts, els quals haurien d’estar coberts per l’administració: logopèdia, fisioteràpia, rehabilitació, tallers de memorització... Per no parlar de les anomenades “unitats de respir” per als familiars. Totes les associacions que podríem anomenar de l’àmbit sociosanitari, integrades per malats i, sobretot, familiars, acaben buscant-se la vida (mai millor dit), de vegades amb les necessàries complicitats de les administracions, però, massa vegades també, a contracorrent, en la més absoluta soledat, només apaivagada per la lògica comprensió del company de col·lectiu.
A Gandia i la Safor, l’Associació de Malalts d’Alzheimer demana unitats específiques i fa temps treballa per la construcció d’un Centre de Dia. Els malats de Parkinson i de fibromiàlgia necessiten unitats dels trastorns del moviment o del dolor. Els discapacitats físics, amb molta constància, han aconseguit un espai on reuneixen un centre de dia, una sala de rehabilitació i un centre especial d’ocupació. Els psíquics, repartits, que conega, entre l’Associació de Minusvàlids Psíquics de la Safor, Espurna i el Centre Montdúver, tenen una mes llarga tradició d’espais específics i compten també amb pisos tutelats (Espurna), residència (AMPS), centre de dia i tallers ocupacionals (les dues) i centres especials d’ocupació, les tres. Els malalts mentals també compten amb pisos tutelats i gestionen un Centre públic de Reinserció i Integració Social. Tot, gràcies a l’incansable esforç dels seus associats, als qui les administracions (locals i, sobretot, autonòmica que n’és la competent) no han tingut més remei que donar suport, sempre com a conseqüència i mai com a motor o impulsores.
Hom podria dir que el seu interés és, en part, egoïsta, ja que són els qui tenen el problema. Però treballant, en defensa dels seus interessos, també ho estan fent per tots nosaltres, ja que ningú estem exempts de trobar-nos demà en la seua situació.
Del pas per la política, puc assegurar que una de les majors satisfaccions ha estat conéixer amb més profunditat estos éssers humans, estos ciutadans. Per a ells la meua sentida admiració i el meu agraïment, pel que fan, en nom de la societat. Una societat que els oblida massa fàcilment.
En estos moments se’n parla de la reforma sanitària d’Obama (només per això ja paga la pena la seua tria). Resulta ben paradoxal que la primera economia mundial haja tardat més de dos-cents anys en garantir la cobertura mèdica als seus ciutadans, la qual cosa és un símptoma inequívoc de la importància que se li ha donat fins ara. A l’estat espanyol, existeix el dret universal a l’assistència sanitària. Però, fins on? Com a defensor de la sanitat pública (per qualitat i perquè suposa un element igualitari i de redistribució de la riquesa) crec que ens queda molt de camí per recórrer. Per exemple, l‘atenció dels malalts crònics. Pertot arreu veiem com sovintegen associacions de malalts de Parkinson, d’Alzheimer, de fibromiàlgia, de discapacitats físics o psíquics, de malalts mentals. Magnífic, perquè la riquesa associativa, és a dir, la capacitat per organitzar-se és una mostra de maduresa social. Magnífic, si no fora perquè totes, absolutament totes, s’han d’ocupar d’oferir uns serveis essencials per als malalts, els quals haurien d’estar coberts per l’administració: logopèdia, fisioteràpia, rehabilitació, tallers de memorització... Per no parlar de les anomenades “unitats de respir” per als familiars. Totes les associacions que podríem anomenar de l’àmbit sociosanitari, integrades per malats i, sobretot, familiars, acaben buscant-se la vida (mai millor dit), de vegades amb les necessàries complicitats de les administracions, però, massa vegades també, a contracorrent, en la més absoluta soledat, només apaivagada per la lògica comprensió del company de col·lectiu.
A Gandia i la Safor, l’Associació de Malalts d’Alzheimer demana unitats específiques i fa temps treballa per la construcció d’un Centre de Dia. Els malats de Parkinson i de fibromiàlgia necessiten unitats dels trastorns del moviment o del dolor. Els discapacitats físics, amb molta constància, han aconseguit un espai on reuneixen un centre de dia, una sala de rehabilitació i un centre especial d’ocupació. Els psíquics, repartits, que conega, entre l’Associació de Minusvàlids Psíquics de la Safor, Espurna i el Centre Montdúver, tenen una mes llarga tradició d’espais específics i compten també amb pisos tutelats (Espurna), residència (AMPS), centre de dia i tallers ocupacionals (les dues) i centres especials d’ocupació, les tres. Els malalts mentals també compten amb pisos tutelats i gestionen un Centre públic de Reinserció i Integració Social. Tot, gràcies a l’incansable esforç dels seus associats, als qui les administracions (locals i, sobretot, autonòmica que n’és la competent) no han tingut més remei que donar suport, sempre com a conseqüència i mai com a motor o impulsores.
Hom podria dir que el seu interés és, en part, egoïsta, ja que són els qui tenen el problema. Però treballant, en defensa dels seus interessos, també ho estan fent per tots nosaltres, ja que ningú estem exempts de trobar-nos demà en la seua situació.
Del pas per la política, puc assegurar que una de les majors satisfaccions ha estat conéixer amb més profunditat estos éssers humans, estos ciutadans. Per a ells la meua sentida admiració i el meu agraïment, pel que fan, en nom de la societat. Una societat que els oblida massa fàcilment.
