A Gandia hem anomenat fill predilecte a Josep Piera. Tot un esdeveniment que fa uns anys ningú haguérem imaginat. I és curiós: el primer fill predilecte de Gandia és de Beniopa. Piera deia: "m'emociona que la meua ciutat m'honore". A nosaltres ens honora que l'emocione, perquè potser hi ha molts ciutadans i ciutadanes que mereixen una distinció de la seua ciutat, però, sens dubte, Josep Piera és un d'ells.

Per a molts de nosaltres, l'amic Pep, l'escriptor Josep Piera, ha representat un símbol, un model. Un símbol d'estima a la llengua i a la terra. I un model de vida dedicada a la literatura. I es fa extremadament difícil separar, diferenciar, un aspecte de l'altre: el ciutadà compromés, el valencianista actiu, de l'escriptor afamat... Es fa difícil, quasi impossible, perquè ell no ho ha fet mai.

És cert, com se'n fan ressò totes les biografies perquè mai no ho amagat, que Josep Piera va ser abans poeta que valencianista. La seua primera llengua literària, fou el castellà. Però, de manera semblant al nostre sempre enyorat Joan Climent, el canvi va ser determinant per a la seua trajectòria vital. I, conscientment o inconscient, per a molts dels valencianistes que ens incorporàrem després, per als qui ha estat (han estat molts) mestres i encomanadors d'una passió sense límits en l'estima a la terra, en l'autoestima, espolsant-nos complexos d'inferioritat no superats encara en massa àmbits. Josep Piera hagués pogut estar un dels millors poetes en llengua castellana. Però ha acabat sent l'escriptor contemporani més reeixit en la nostra llengua, la seua, la del seu poble.

Pep Piera ha estat, també, un exemple de compromís ciutadà en la lluita constant, diària, i no sempre fàcil, per fer possible el somni d'un País Valencià més culte i, per tant, més lliure. Activista cultural, en companyia de molts altres amics, durant el franquisme i la transició, i sempre present, el deixaren o no, en les més brillants pàgines culturals de la nostra ciutat. Ha col·laborat sempre i amb tots aquells que li ho han demanat, tot i que encara, fins fa no massa, feia la sensació d'estar marcat, a casa seua, amb una mena d'estigma que, incomprensiblement, injustament, semblava (i encara ho sembla) acompanyar a aquells que comprometen la seua vida personal i professional a una idea que, en un país normal, hauria de ser vista amb admiració. Ara, amb eixe nomenament, es rescabala un poc molts anys d'oblit, d'incomprensió i d'ostracisme i, tant de bo, siga una mena de senyal, de porta oberta per a molts altres que no han assolit encara el reconeixement que la ciutat li ha atorgat a ell. Un reconeixement que ha tingut sempre en el cor i en el cap de molts de nosaltres, encara que no sé si això és o era suficient. Probablement, no.

Però, si la seua relació amb la ciutat no ha estat exempta d'episodis d'ombra, la seua activitat literària ha estat una allau de llum i, només per ella, seria suficient eixa manifestació d'orgull col·lectiu que suposa el nomenament de fill predilecte. Potser Josep Piera siga un dels escriptors més premiats: si no m'he descomptat (és fàcil) ha estat guardonat amb els premis Ausiàs Marc, Andròmina, Carles Riba, Josep Pla, Sant Joan, Josep Vallverdú, Serra d'Or, de la Crítica del País Valencià... I ha estat distingit també amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. I, recentment, el Premi Joanot Martorell, de manera que ja compta també amb els dos premis literaris de la nostra ciutat.

Ha estat, també, exemple, guia, mestre, de molts altres escriptors, que han encetat després un venturós camí de creació. I ha fet de mestre sense dogmatismes, sense suficiències, conreant les pròpies capacitats i rebutjant les uniformitats: uns principis pedagògics elementals; no debades, Josep Piera, és, acadèmicament, mestre, per molt que n'exercira poc de temps. Supose, però, que no haurà pogut fugir de la influència de la seua companya, la nostra Marifé, una castellanoparlant d'origen que ha esdevingut un símbol de la defensa de la llengua en un dels àmbits més imprescindibles: l'escola.

Pep, en les seues tertúlies o en la seua obra, ha somiat una Gandia a la imatge clàssica, mediterrània, un espai en el que s'identifica i que l'apassiona. De vegades, la soledat del procés creatiu pot resultar insuportable, turmentosa. Però, tot i ser cert, l'escriptura ha estat la vida de Josep Piera i ha fet que la visquera (i esperem que continue sent així) de manera intensa. I que, com el poema de Kavafis, haja aprés dels que saben en el seu viatge a Ítaca. Josep Piera és valencià i, per tant, mediterrani. La seua obra està impregnada d'eixes dues condicions. Grècia, Itàlia, el Magrib, Jerusalem... I, sobretot, Beniopa, Gandia, la Drova, el seu univers més proper, amb les seues referències, els seus mites, les seues influències, més o menys evidents. Apassionat i tendre, a la vegada. Directe, fins i tot amb l'ús de les metàfores, ha sabut dur-nos magistralment a aquells indrets mítics de la Mediterrània. Però també ha sabut descobrir-nos o fer-nos descobrir els nostres paisatges propers, que tant estima, i les seues gents. I, sobretot, ens ha revelat, en totes i cadascuna de les seues obres, a glops o a dojo, qui és ell. Qui és, qui somia ser, Josep Piera. Els seus neguits i les seues alegries, les seues victòries i les seues derrotes, reals o fingides, personals o col·lectives.

Divulgador incansable, de vegades contracorrent, dels nostres clàssics, i sempre esperant el reconeixement col·lectiu del nostre esplendorós passat literari, amb la recuperació dels poetes valencians en llengua àrab o amb activitats culturals tan reeixides com "Els Nostres Clàssics" de l'any 1983 o "L'any del Tirant" del 1990. Una tasca encara no acabada que ara, però, culmina amb Francesc de Borja, la commemoració del cinquè centenari del qual ha comptat, amb companyia d'altres, amb la seua decisiva participació i amb excel·lents productes, un dels quals ha estat guanyador, com he dit, del Premi Joanot Martorell. No crec que fa deu, quinze anys, ningú, ni el propi Piera albirara este remat. Però, ben pensat, potser fora previsible i inevitable que Josep Piera acabara escrivint pàgines tan belles de Francesc de Borja, el gandià més universal de tots els temps i la màxima figura històrica que ha donat Gandia.

Josep Piera, el ciutadà compromés i Josep Piera, l'escriptor, és tot un, que ha aconseguit bastir un magnífic edifici, on este reconeixement de la ciutat, no és la culminació, sinó una pedra més. Emotiva i transcendent, sens dubte, però no definitiva. Però és també indestriable del Josep Piera home, del que Marifé (la seua companys) i Melània (la seua filla) estan, també, ben orgulloses.

Pep Piera escrivia el poema "La Drova", que és ja una mena d'himne per als qui estimem la nostra terra:

Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d'estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

molt més que un paradís ple de pinades.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d'amors i de paraules,

la dels mil i un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen i el silenci,

aquesta vella vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que faig meua cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu si no és per estimar-la.

Esperem que ningú toque tampoc a Josep Piera, si no és per a estimar-lo.

Foto: picam.info