EL DESPRESTIGI DE LA POLÍTICA (I DELS POLÍTICS)

D’un temps ençà, els polítics apareixem en el rànquing dels principals problemes de la ciutadania. Les enquestes del CIS revelen que, juntament amb l’atur, el terrorisme, la situació econòmica... (quasi res!) la classe política és percebuda com a un problema. Com? Però els polítics no som els qui hauríem de solucionar els problemes? Totes les generalitzacions són injustes. És evident que si algun dia un mecànic t’enganya a l’hora de reparar-te el vehicle, no és just concloure que tots els mecànics són uns deshonrats. La mateixa màxima s’hauria d’aplicar als polítics, crec jo. Ara bé, també és cert que, tot i que la immensa majoria són ciutadans compromesos amb la col·lectivitat i defensors d’una ideologia concreta (la compartim o no), darrerament sovintegen polítics sense escrúpols que utilitzen els seus càrrecs i les seues influències per enriquir-se, davant la indignació popular. Una indignació, però, que paradoxalment no es trasllada en intenció de vot. De la qual cosa es dedueix que la ciutadania també n’és en part culpable. Els lladres, els deshonrats, són fàcilment identificables. I poden ser (i haurien de ser-ho) fàcilment foragitats de la vida pública. A banda de les condemnes judicials, és prou amb no votar-los.
Hi ha casos de corrupció evidents. Són corrupcions materials, que fan molt de mal a la democràcia.
Però hi ha també la corrupció moral, que pot acabar fent més mal que la primera. Parle de la transformació que pateixen alguns en arribar al “poder”, el qual exerceixen de manera absoluta, amb un patètic i danyí menyspreu per les formes, pel diàleg, per saber escoltar els punts de vista dels altres. El partidisme a ultrança actua com una veritable plaga contra la democràcia. I es practica a l’hora de posicionar-se sobre qualsevol assumpte, amb baralles estèrils incomprensibles per a la ciutadania, amb canvis de posicionaments segons on s’estiga, de manera que hui es defensa una cosa i demà l’altra, o a l’hora d’atorgar privilegis en forma de subvencions o contractacions, que causen estupor i malícia entre el veïnat. I que acaben amb la maleïda frase “tots són igual” i amb els polítics en el rànquing dels problemes.
A Gandia, el grau de qualitat democràtica és ínfim. És pràcticament impossible participar de cap debat seriós sobre qualsevol tema. No hi ha participació per a l’oposició. Per no haver no hi ha ni la informació a què obliga la llei. El poder s’exerceix de manera implacable. És legítimament lícit però moralment reprovable. La creixent proliferació d’empreses públiques (ara en ve una altra per tornar a cobrar una bestreta de, com a mínim, 10 milions d’euros, després dels 55 de l’aigua i els 12 del clavegueram) ha estat un bon instrument per a l’opacitat, tot i que el govern de Zapatero mira de com limitar-les legalment. De manera que el PSOE de Gandia fa com el PP de València i això desconcerta el més pintat.
I si parlem del nivell dels debats, la cosa és encara més trista. El darrer es va produir arran de la qüestió de la transparència. El Sr. alcalde va fer pública la seua declaració de la renda i va demanar que la fera també el portaveu del PP. Este addueix que ell, en estar a l’oposició, no té possibilitats de fer cap malifeta i insinua que la “trampa” de l’alcalde pot estar en la declaració de la dona. L’alcalde fa pública la declaració de la dona i el PSOE presenta una moció on demana que es facen públiques les declaracions de la renda dels portaveus municipals mentre el PP en presenta una altra en la que demana les declaracions de tots els membres del govern i dels seus cònjuges. És a dir, el PP demana les del PSOE i Plataforma però no presenta les seues. I el PSOE demana les dels portaveus però tampoc presenta les dels seus, tret de l’alcalde. Hem acabat aprovant que es presentaran les declaracions de la renda de tots els membres corporatius... i els seus cònjuges. Imagine la cara d’estupor de qualsevol veí o veïna que haja assistit a este debat municipal mentre a la ciutat prolifera el caos i el desordre i a casa seua l’atur i la crisi econòmica els fa tindre dificultats per arribar a fi de mes. I entenc que ens consideren als polítics com un problema. I entenc que concloguen tots són igual. Perquè encara que no tots som igual, alguns polítics són un veritable problema per a la democràcia i per al futur.

| Més

Comentari (1)

Anònim

17 d’agost de 2010, a les 23:22

No em de caure en el parany de semblar-nos cap dels dos grans partits i una de les maneres és censurar els dos per igual. No deixar cap "resquicio" que permeta situar-nos al costat de cap dels dos partits... i ara mateix situar-nos al costat del PP és més fàcil per part de tots que no enfront... com és més fàcil situar la plataforma al costat del PSOE per ser govern. Cal deixar mol sovint, sobre tot utilitzant els directes en emisores, tertùlies i demés... que som opsosició del PSOE i del PP tant a nivell local com nacional de país... si no dònem peu als votants que només estem CONTRA EL GOVERN per ser opossició però no contra el PP si arribés a ser govern.
D'altra banda, com persones que sóm i que són el govern, tampoc estaria prohibit, als directes... dir alguna cosa bona del govern perque és imposible i antinatural dir que tot el que fa el govern local és dolent... i que no fa cap cosa bona

Publica un comentari a l'entrada