Crec sincerament que alguna cosa no funciona en el sistema quan permet que aquells que només tenen com a objectiu tombar la democràcia, s’aprofiten d’ella per intentar evitar que s’aclarisquen fets del passat. I no uns fets qualssevol, no: ni més ni menys que milers d’assassinats.Potser Garzón no siga un model de jutge. Després de tants anys, no sé si em cau bé o malament. D’una banda, li supose un ego gegantí, un afany de protagonisme certificat, que el fa sentir-se a gust sent estrella mediàtica i portada dels diaris i que arrossega l’estigma (positiu per a uns i negatiu per als altres) d’haver estat membre del govern amb el PSOE. Però, d’una altra, li hem de reconéixer una valentia que altres no tenen o no demostren i això em fa “perdonar-li” els atacs de vanitat. Garzón s’ha atrevit amb temes que quedaven per resoldre. I els assassinats del franquisme n’és un d’ells. Només per permetre’ns poder continuar parlant-ne, ja paga la pena.
Hi ha qui diu que no toca, que “no és bo reobrir velles ferides”. Ho diuen des de la perspectiva de l’agressor. Però això, en tot cas, ho han de decidir els qui patiren eixes ferides. Només ells saben si realment han cicatritzat. No conec cap país civilitzat que haja passat pàgina de la manera que es va fer ací ni, per suposat, que haja permés que molts dels qui lideraven la dictadura ostentaren després càrrecs de representació amb la democràcia, com ara Fraga. Per alguns, la transició espanyola va ser un exemple. Per a altres, un tancament en fals, només explicable pel desig d’acabar, d’una vegada per totes i per a sempre, amb el règim franquista. Ara, trenta anys després i amb una democràcia consolidada (o quasi) potser siga el moment de tancar aquella pàgina definitivament. Però tancar-la bé: investigant què va passar i condemnant els seus autors. Personalment, tinc la sort de saber on està soterrat el meu avi i poder, si em plau, visitar-lo quan vullga. Com es pot negar eixe dret a algú? Impedir que tants i tants éssers humans puguen localitzar els seus familiars i soterrar-los dignament hauria d’estar penat. La transició no va saber (o no va poder) resoldre això. Però la democràcia ho hauria de considerar una prioritat. No si valen tebieses, com la de la darrera Llei de la Memòria Històrica, un avanç, però, massa poruc.
Crec que el sistema democràtic amb què ens hem dotat és imperfecte, sobretot perquè intenta perpetuar l’alternança dels dos grans partits. Un sistema que, una i altra vegada, qüestiona la possibilitat de decidir, i fins i tot l’existència, de partits minoritaris (sobretot els nacionalistes) no pot ser bo. I una democràcia que permet que els qui enyoren i defensen públicament la tornada a la dictadura i al franquisme, se n’aprofiten per jutjar a qui vol jutjar els crims comesos, és una pèssima democràcia. A l’estat espanyol es condemnen algunes idees. S’és capaç d’aprovar i aplicar una Llei de Partits pensada únicament per impedir la presència electoral dels abertzales bascs. O es tanquen mitjans de comunicació perquè diuen coses que no agraden als qui manen. Sempre, però, en la mateixa direcció. I no mai en la contrària: cap condemna al feixisme, cap il·legalització dels partits d’extrema dreta que defensen el feixisme, el racisme i la xenofòbia i que tenen com objectiu acabar amb la pròpia democràcia.
Ja sabem que hi ha jutges per a tots els gustos. Alguns inclús mereixen una sessió de psicoanàlisi, com aquell que no va considerar acarnissament una agressió amb 73 punyalades o aquell altre que va atenuar la condemna d’un violador perquè considerava que la víctima l’havia provocat per dur falda. Són sentències anòmales. Però tampoc sembla massa normal jutjar al jutge que vol jutjar els crims del franquisme o que un jutge ajude o oriente l’extrema dreta en com ha de fer-ho per tindre èxit. Fa uns dies llegia una reflexió sucosa i ben interessant. Deia que és un magnífic moment per comprar voluntats: van molt barates.
